dijous, 21 de setembre de 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (4)


La música són notes i el silenci és la falta de notes. Però, sense silenci, la música no és possible, com no és possible escriure amb un llapis sense un paper en blanc. De la mateixa manera el no-res forma part del tot, perquè aquest no podria existir sense aquell, que li serveix d’àmbit.
***
Contar clarament allò que sabem o pensem, requereix d’una certa valentia, ja que és ben fàcil que el narrador siga penalitzat per la seua sinceritat. Per això els poderoses diuen tantes mentides, perquè sempre volen guanyar.
***
La realitat virtual és l’enginy humà posat al servei que el no-res siga.
***
Saludar és un ús social, pagar els deutes és una obligació jurídica, fer caritat és un deure moral. Qui no compleix cap d’aquestes tres normes, en principi, hauria de ser reprovat amb més contundència que el qui en compleix una o dos. Amb tot, és just reconéixer que el qui no saluda, ni paga el que deu, ni s’apiada de ningú, és menys cínic que aquell qui saluda i dóna una almoina a una persona a la qual ha portat a la ruïna per no pagar-li un deute o no donar-li el que li pertoca.
***
La democràcia és estimar el govern del poble, pel poble i per al poble, per damunt de totes les coses, i respectar a qui no pensa igual que nosaltres com si fórem nosaltres mateixos.
***
Qui no s’estima a si mateix, no pot estimar els altres. Qui s’estima a si mateix amb desmesura, tampoc.
***
Els qui es dediquen a fer trampes per saltar-se les lleis, diuen que són “enginyers”. Per això es parla d’enginyeria comptable, financera, legal, etc. Però, realment, les seues trampes ofenen tant el sentit comú, que si els responsables de redactar les lleis i fer-les complir no miraren cap a un altre costat, fàcilment podrien assenyalar-los amb el dit.
***
La majoria de les coses importants ens passen sense adonar-nos-en: un dia ens alcem del llit i en mirar-nos a l’espill descobrim la cara d’un imbècil, que potser unes quantes hores abans encara ens semblava un poc intel·ligent.
***
Hi ha corders i hi ha llops. Per als corders això no seria tan greu, si no fóra perquè han de viure entre llops.
***
El que té més mèrit no es trobar, sinó buscar sense trobar i no cansar-se.
***
La mentida, quan es diu des del poder, no sols pretén enganyar els altres, sinó també evitar que siguen conscients dels seus drets. La mentida institucional busca, per tant, anul·lar el proïsme com a ciutadà.
***
De vegades plorar és tan sà i necessari com riure.


dissabte, 16 de setembre de 2017

PROU DE XERRAMECA


EL SILENCI
Vivim un temps en què el silenci està desprestigiat. Molta gent de pública rellevància ens fa la gràcia de parlar encara que no tinga res a dir, d'opinar tot i que no siga capaç de concebre cap idea pròpia. Front a la tirallonga de paraules buides, s'imposa la necessitat d'un silenci reflexiu.
També cal fer esment d'aquelles persones “importants” que són incapaces d'admetre cap equivocació, ara perquè es consideren en possessió de la veritat absoluta, ara perquè no els interessa donar la raó al discrepant. En aquests casos, el diàleg és molt difícil de mantenir amb qui sols s'avé amb el monòleg propi.
Reivindique, per tant, el valor moral del silenci, perquè callar a temps o senzillament no parlar és, moltes vegades, una manera de comportar-se ben digna, que diu molt a favor de la intel·ligència dels qui la posen en pràctica.
Entre els polítics de les diferents faccions, hi ha una propensió extraordinària a monologar en compte de dialogar. Avui dia, un dels principis de la lluita política és no cedir mai davant del competidor, perquè això pot interpretar-se com un senyal de debilitat. Aquest principi obliga a dir sempre allò que convé, encara que siga fals, la qual cosa posa a prova la paciència dels oients, que acaben demanant un silenci clement.
Aquesta actitud va estenent-se cap a uns altres camps, com ara, el periodisme i les tertúlies televisives i radiofòniques, que per gaudir d’una audiència multitudinària tenen la capacitat d’arribar a moltes persones. En condicions normals, donada la gran competència existent, podria pensar-se que sols tenen accés a aquesta posició privilegiada els més excel·lents. Però no és així.
En efecte, generalment, resulta d'allò més fàcil endevinar quina serà l'opinió d'un periodista sobre un cert tema, en funció del mitjà en què treballe. Quant als “tertulians”, la majoria són tan previsibles que la seua presència en un debat està mancada d'atractiu. Parlen com si es saberen la lliçó de memòria i no solen escoltar les raons dels altres partícips.
Dic jo que millor seria que tots aquells que actuen de la manera descrita guardaren un respectuós silenci i parlaren tan sols quan pagara la pena. Així, el silenci podria interpretar-se com una manifestació de respecte adreçada a la ciutadania en general, que necessita que la facen pensar i li aporten idees noves, no que la cansen amb obvietats i paraules sense contingut.
SÍ, PERÒ…
La conjunció adversativa “però” és utilitzada de manera abusiva i indiscriminada, fins i tot per negar allò que s’acaba d’afirmar. Així, no resulta gens infreqüent comprovar com persones aparentment assenyades comencen expressant el seu parer sobre una qüestió d’actualitat, més aviat polèmica, i tot seguit fan un ús i abús de la dita conjunció per referir tot tipus de matisacions, excepcions i condicionaments a la que en un principi semblava ser la seu opinió, de tal manera que aquesta esdevé buida de contingut en ser contradita pel seu suposat defensor.
Aquesta tècnica podríem dir-ne que constitueix una alternativa a l’eufemisme, ja que persegueix la seua mateixa finalitat: contar les coses d’una manera distinta a com en realitat es pensen, per suavitzar el missatge. Principalment, això passa perquè la gent sap molt bé que en determinats contextos no li convé expressar allò que opina d’una manera franca. Per tant, considera més oportú fer aquest tipus d’embuts, i afirmar una cosa per negar-la a continuació.
Algú podrà creure que millor és això que no practicar la crua mentida. Però entre l’una i l’altra no hi ha tanta diferència. Al capdavall, qui abusa del “però” també falta a la veritat, tot i que siga d’una manera elegant. A més, no sempre és innocent el recurs a aquesta tècnica, ja que solen emprar-la els qui no diuen clarament allò que pensen, perquè volen enganyar a la gent.
Són molts els exemples que podríem relacionar ací de la utilització impròpia de la conjunció “però”. L’escena és sempre la mateixa: un determinat personatge públic és preguntat sobre un tema delicat, com ara, si està a favor de la sanitat pública. Tothom endevina la primera resposta, que serà un “sí”, perquè coneixem la prudència de l’entrevistat i sabem molt bé que no li convé dir d’una manera oberta i sincera el que pensa. Tot seguit, “però”, comencen les excepcions, a través de les quals expressa el seu parer més autèntic el protagonista, que necessita el “però” perquè els oients assentisquen al seu missatge, ja que aquesta conjunció transforma en inevitable allò que si es diguera de dret resultaria senzillament inacceptable per a molts ciutadans. Així, després de dir que està a favor , amb un “però”, el parlant se sent amb cor de dir el que pensa, que a la fi resulta ser tot just el contrari del que havia afirmat.

dimarts, 12 de setembre de 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (3)

Hi ha viatges d’anada i tornada entre dos llocs, però també coneixem viatges circulars d’eixida i arribada al mateix punt en els quals l'anada i la tornada es fan tot d'una.
***
Va ser primer la gallina que l’ou, perquè no pot haver-hi un ou sense cap gallina que el ponga. Per tant, l’acció de pondre és determinant. Dit d’una altra manera, abans que existira la primera gallina ponedora, hi havia gallines (o com vulgueu dir-li) no ponedores.
***
La diferència entre el qui canvia d’opinió per conveniència i el qui canvia d’opinió per convicció, rau en què sols el segon passa vergonya.
***
La democràcia viu gràcies a la nostra confiança en el sistema, expressada a través del nostre vot, però sols sobreviu si som capaços, després de votar, de tractar amb extrema desconfiança els nostres governants.
***
La primera vegada que un home o una dona de la prehistòria va fer una pintura en la paret d’una cova, possiblement, es va sentir frustrat per no poder representar la realitat tal qual és. Però, després, es va consolar en adonar-se que era capaç de fer una cosa millor: inventar una nova realitat. Va ser la primera vegada que un ser humà es va sentir un déu.
***
El bé i el mal existeixen, perquè tots som capaços de diferenciar un ésser humà menyspreable d’un altre bellíssim. La grandesa de la democràcia, i també la seua misèria, rau en què el primer pot ser candidat en unes eleccions i ser elegit gràcies al vot del segon.
***
Les persones honestes no li donen pas importància a la seua honestedat, perquè la consideren normal. Per això és tan fàcil distingir una persona honesta d’una altra que no ho és, perquè la segona sempre va donant lliçons d’honestedat.
***
Els drets i els deures, en una societat democràtica, no són dos cares distintes de la moneda, sinó que formen, plegats, una sola cara; a l’altra cara hi ha el que els altres esperen de nosaltres.
***
La bona música sempre commou, mai no és simplement agradable.
***
La temperatura més baixa imaginable és aproximadament -273 graus en l'escala Celsius i s’anomena "zero absolut". Aquesta és, doncs, la temperatura del no-res.
***
Hi ha qui s’ofén quan discrepes de la seua opinió i li exposes educadament els teus arguments. És la seua manera de donar-te la raó.
***
No solament les lleis han de ser iguals per a tots; també les regles de joc.
***
Cada passa endavant que dóna la ciència, comporta un arraconament de la religió, ja que aquesta es basa en uns misteris que aquella deixa en evidència. No obstant això, quan es tomben tots els misteris, encara hi haurà creients, perquè sempre restarà una pregunta sense contestar per la ciència: Qui va crear el no-res?

dilluns, 4 de setembre de 2017

POLLOCK I VAN EYCK

POLLOCK: ACABAR UN QUADRE
A Jackson Pollock (1912-1956), pintor adscrit a l’expressionisme abstracte nord-americà de la postguerra, li van preguntar una vegada com sabia quan havia acabat un quadre. És una pregunta que no li farien mai a un pintor realista, però que també tindria sentit plantejar-li-la, donat que tot artista podria estar sempre fent i refent la seua obra, si no tinguera un criteri propi per saber quan pot dir que l’ha enllestida. Un quadre, un poema, una pel·lícula, acaben quan el seu creador considera que han arribat al punt just en què no els falta ni els sobra de res. I normalment, els qui admiren a un determinat artista estan d’acord amb què les seues obres tenen un punt i final just. Recordeu l’escena de la pel·lícula “Amadeus”, quan l’Emperador li diu a Mozart que la seua genial òpera, “El rapte en el serrall”, té massa notes i el compositor li respon que estan les justes. També hi ha una simfonia de Schubert, la 8ª, que es coneix com la “Inacabada”, perquè només té dos moviments i en aquella època tota simfonia en tenia quatre. Tanmateix, jo l’he escoltada centenars de vegades i sempre pense que té l’estructura i la durada pertinents, la qual cosa em fa estar convençut que el seu compositor la va donar per acabada tal com està. Com passa amb el quadre de Pollock de la fotografia, que la seua “divina imperfecció” ens fa pensar que el seu autor sabia molt bé el que es feia quan va decidir passar a una altra cosa.

VAN EYCK: ESTIMAR LA REALITAT

Van Eyck (1390-1441) és un pintor de la primera escola flamenca. Com podeu comprovar en el quadre anomenat “El matrimoni Arnolfini”, era un artista que s’identificava profundament amb allò que pintava. Tot el llenç està amerat de detalls, que denoten un amor profund per les coses i éssers que pinta: el matrimoni i els seus vestits, el gos, els objectes de la cambra, etc. Per això s’ha dit que Van Eyck “aconsegueix sentir-se perla i joia, marbre i vellut, fulla i herba”. La seua pintura és un cant a la naturalesa, una exaltació de la creació. Han de passar cinc-cents anys per arribar a Pollock, i trobar-nos amb una pintura que ja no mira cap a fora, sinó cap a dins, perquè l’home contemporani ja no veu el món com l’obra d’un déu creador, sinó com una realitat extraviada a la qual cal acostar-se subjectivament per donar-li un cert sentit. Confesse la meua debilitat per la pintura flamenca dels segles XV i XVI, que ha donat a la història de la pintura genis com Van Eyck, El Bosco, Van der Weyden i  Brueghel el Vell, entre altres, i que va tenir una gran influència pertot arreu, com ara en el pintor valencià “Jacomart” o en l’italià Perugino, mestre de Rafael.

dilluns, 28 d’agost de 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (2)

Robert amb "Jeroni", un savi de Murla
El mediocre és aquell que d’una manera plenament conscient renuncia a no ser-ho.
***
L’enveja és una passió terrible perquè l’envejat és declarat culpable sense possibilitat de defensa.
***
Qui bé fa, bé troba, perquè no necessita ningú que li ho agraïsca.
***
La felicitat del mediocre és l’absència del dolor quan es mira a l’espill.
***
La felicitat de l’envejós és també ser una mica més imbècil que el més imbècil de tots.
***
Tot amor és fantasia perquè si no inventa, la realitat se’l menja.
***
Hi ha persones tan sensibles que, després d’ofendre greument a algú, s’ofenen si educadament els ho recrimines.
***
Com que diguem i sentim tantes bajanades al cap del dia, prou bé podem concloure que la intel·ligència és el do de dir i sentir tan sols les que siguen estrictament necessàries.
***
La societat ens posa a prova contínuament perquè no es refia d’aquells que sols desitgen que els deixen tranquils.
***
L’odi i l’amor es busquen, perquè és més fàcil passar d’una passió a una altra contraposada que romandre indiferents.
***
El millor amic és aquell que no et pregunta com estàs quan et veu, perquè t’ho llig a la cara.
***
La millor llei no és la més perfecta sinó la que es compleix.
***
En unes eleccions, el vot és un acte de voluntat, per això qui vota mai no s’equivoca.
***
La història de la humanitat és una lluita constant entre la veritat i l'interés: no cal dir que la mentida, fins ara, n'és la gran guanyadora.

dilluns, 21 d’agost de 2017

SOBRE EL MAL

Quan Hanna Arendt va estudiar el totalitarisme nazi i els seus camps d'extermini, va emprar l'expressió kantiana de "mal radical" per designar aquella terrible experiència. Però Arendt i Kant utilitzen l'expressió pensant en coses distintes. Així, per al filòsof de la Il·lustració, el mal radical és una propensió de la voluntat a desatendre els imperatius morals de la raó. En canvi, per a Arendt, el mal radical es caracteritza per ser "un mal absolutament incastigable i imperdonable que ja no pot ser comprés ni explicat pels motius malignes de l'interés propi, la sordidesa, el ressentiment, l'ànsia de poder i la covardia". És a dir, així com per a Kant, el mal radical és una perversió que podem entendre per referència a motius, el mal radical d'Arendt no és pas racionalitzable, perquè respon a objectius inèdits fins aleshoras, que busquen la destrucció de la idea mateixa d'humanitat.
Temps després, quan la gran pensadora contemporània va escriure el llibre "Eichmann a Jerusalem", va adoptar un altre punt de vista per qualificar aquestes manifestacions extremes de la maldat humana. Així, va encunyar el concepte de banalitat del mal per caracteritzar una forma de perversitat que no s'ajusta als patrons amb què la nostra tradició cultural ha tractat de representar-se la maldat humana. Deia en el dit llibre la filòsofa alemanya que "ara estic convençuda de què el mal mai no pot ser radical, sinó únicament extrem, i que no posseeix profunditat ni tampoc cap dimensió demoníaca. Pot estendre's sobre el món sencer i llançar-lo a perdre precisament perquè és un fong que invadeix les superfícies. I desafia el pensament, tal com vaig dir, perquè el pensament intenta assolir certa profunditat, anar a l'arrel, però quan tracta amb la qüestió del mal eixa intenció es veu frustrada, perquè no hi ha res. Eixa és la seua banalitat. Solament el bé té profunditat i pot ser radical".
Utilitza, per tant, dues expressions distintes per designar una mateixa realitat: els crims contra la humanitat del nazisme. Segons el seu primer punt de vista, cal parlar de mal radical, perquè va enllà de tot el que la humanitat havia conegut fins a eixe moment. Però després la pensadora reflexiona i considera que l'esmentada realitat ha de ser designada com mal banal, perquè ella s'adona que Eichmann era una persona absolutament superficial, i això li fa pensar que els pitjors crims no requereixen un fonament positiu en l'agent, sinó que poden sorgir d'un dèficit del pensament.
Jo pense que el mal radical i el mal banal interactuen, i que els individus que estan en possessió del mal absolut utilitzen persones superficials per executar i expandir els seus crims.

dimecres, 16 d’agost de 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (1)

La felicitat seria l’absència del dolor, com creia el filòsof, si quan res no ens fa mal no ens queixàrem.
***
En cas de dubte, dóna-li la raó a qui ha sabut callar a temps.
***
De vegades, no entendre absolutament res és una prova evident de sentit comú.
***
L’interés general no és la suma de tots els interessos particulars.
***
Una societat és justa si cadascú se sent en possessió del dret a esperar que li donen la raó quan la té.
***
Dialogar és parlar perquè algú t’escolte i, sobretot, callar perquè un altre et puga parlar.
***
No tinc gaire clar on es pot traçar la frontera entre els sentiments i els pensaments. Perquè els sentiments es pensen i els pensaments se senten. Potser aquesta difusa frontera entre els uns i els altres tindrà la culpa que mai no actuem d’una manera completament lliure, ni quan pensem ni quan sentim.
***
Sempre pensem que les desgràcies més grans ens passen a nosaltres, perquè quan els passen als altres no ens semblen tan greus.
***
Qui nega l’evidència no opina, es limita a mentir.
***
Si sempre calles per no ofendre, acabaràs renunciant a pensar.
***
Acontentar un egoista és una tasca impossible.
***
Ni pensa com viu, ni viu com pensa; es limita a fer el que pot.
***
Era optimista, perquè ho veia tot tan fosc que sempre pensava que no podíem anar a pitjor. Era pessimista, perquè ho veia tot tan clar, que quan es feia fosc pensava que ell tenia la culpa.
***
La diferència entre el zero i l’infinit és que el primer no sap quan comença i l’altre no sap quan acaba.

dimecres, 9 d’agost de 2017

"HI HA LLOCS..."

Hi ha llocs on la gent es delita
aprenent a fer del desengany
una sofrença més tolerable
i no una decepció incandescent.
Un poc de mentida aprofita
per inventar altres raons,
que posen al nostre abast
noves possibilitats de reeixir.
Un poc de veritat és prudent,
quan ens bevem a glops la joia
d’un moment, i no ens adonem
que li diuen amor perquè acaba.

diumenge, 30 de juliol de 2017

MEMÒRIA DE LA LLUM

No és una llum encesa,
sinó una memòria de la llum,
la que encara retenen els meus ulls.
D'una vegada i per sempre,
van quedar tallats els camins
i ja no tindré l'oportunitat
de renàixer a hora foscant,
car habite en els confins
del que mai més seré.

És tan inhòspit aquest extraviament,
que pressent l'avenir
i no encerte a comprendre la raó
de tanta pèrdua sense nostàlgia.
Si allò que amb afany vaig pretendre,
ha esgotat el seu temps,
on resta l'esperança?
Després del final, ningú creu,
tot i que hi haja un demà.

I així cante, plore i estime quan tot
es tanca sobre si mateix i el món
no promet nous abismes
que es deixen explorar, ni impostats desdenys
àvids de carícies, ni sols recents
a punt de consumir-se, però assedegats
de temps, de treball i de paraules.
Perquè hi ha un buit que he d'abraçar
per omplir-lo de la meua vida.