divendres, 18 de maig de 2018

"UN SILENCI DE NO DIR..."

Un silenci de no dir en la boca,
per totes les paraules renegades
només nàixer i tantes carícies
que hem callat amb covardia.
Podíem haver proferit desitjos
que travessaren espais de desmesura,
i n’hem tingut prou fent de la vida
un misteri de curta revolada.
Quant d’amor ens hem reservat,
quanta passió trobaran a faltar
els qui tant ens estimaven
per la ignomínia del nostre silenci.

divendres, 11 de maig de 2018

EL MES DE MAIG

Quan era un xiquet, recorde que el mes de maig em semblava meravellós. En eixa edat, jo crec que els paisatges, les persones, el mateix oratge, els mirem tal com se'ns presenten davant dels ulls. No tenim encara, a dintre nostre, el pòsit que hi deixen les experències vitals que ens fan mirar les coses acolorint-les amb els nostres records i estats anímics. Per això dic que quan era un infant el mes de maig era el més bell, perquè el dia s’allargava i el bon temps convidava a eixir al carrer, a compartir tota mena de jocs amb els altres infants. I, sobretot, maig era bell perquè jo sabia mirar-lo tal com era.
El que passa, quan ens fem grans, és que anem carregant-nos de preocupacions i penes, que a poc a poc van minvant el nostre entusiasme per tot allò que abans admiràvem. I el mes de maig ja no ens impressiona tant, perquè ja no el podem veure igual que el vèiem d’infants. Però som nosaltres els qui hem canviat; el mes de maig segueix intacte, oferint-nos la seua bellesa radiant.
Hi ha un poema de José Hierro, titulat “El pasaporte”, que ens comunica molt profundament la importància que té el pas del temps en la nostra manera de mirar el món. El poema està concebut com un monòleg dramàtic. És un lament sobre el retard amb què arriben les coses. El poeta sempre havia volgut anar a París i escapar de la repressió que es vivia a Espanya. Tanmateix va arribar a la ciutat amb aproximadament 60 anys, ja que durant el règim franquista se li va negar durant molt de temps l'expedició del passaport. És un dels meus poemes preferits, i tot seguit transcric un fragment i vos adjunte un audio amb la veu del poeta recitant-lo:
El pasaporte era en mi mano
una orden de libertad
que llegó veinte años tarde.
Entonces, en su día, en mi día,
hubiera yo besado las piedras de París,
cantado bajo un cielo irrepetible,
quemado el aire con mi vida...
... Quemado el aire. Ya no es hora. Gracias
de todos modos. Has llegado tarde.
Sé bienvenido con mi fotografía,
datos y cifras personales,
mi profesión, mi edad, mis tantas cosas olvidadas o desterradas.
Ahora ya da lo mismo Londres, París, Madrid.
Igual música llevan el Támesis, el Sena, el Manzanares.
Esta serenidad (o indiferencia: como queráis llamarlo)
dan los días. Incluso puedo mezclar en un poema,
sin temor al ridículo,
estos nombres de ríos navegables y abiertos —Sena, Támesis—,
con los de cauces casi secos —Manzanares:
San Sebastián de flechas gongorinas, lopescas, quevedescas.
Porque no es hora ya de engrandecer,
de idealizar, de mentir bellamente,
sino que es hora de reconocer
y de aceptar, sin canto y sin pasión,
como si ante un notario hiciese testamento
momentos antes de mi muerte.

dijous, 3 de maig de 2018

LA DEMOCRÀCIA ÉS DELS CIUTADANS

Fa alguns anys vaig publicar al diari, en la secció de cartes al director, uns quants articles d’opinió on reflexionava sobre les relacions dels governants amb els ciutadans. Crec que aquests últims han de ser els protagonistes principals de la democràcia. Tot seguit us convide a llegir cinc dels esmentats articles.
1. LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA
Va ser una bona pregunta, aquella que li va fer un estudiant a un polític quan es trobava de visita en un edifici oficial: “¿Per què vostés tenen un palau tan sumptuós i el nostre institut té tantes carències?”
Moltes vegades, els polítics –en açò solen estar d'acord majoritàriament– responen a preguntes d'aquesta mena fent esment a la “dignitat” institucional. I no seré jo qui els negue la bondat d'aquest argument. Però si em pose en la pell del destinatari de la pregunta, em faig càrrec de les dificultats que tindria per sortir del pas “dignament”, puix que a un jove de dèsset anys difícilment li pot semblar convincent una resposta tan abstracta a una qüestió tan concreta.
He citat aquesta anècdota per introduir el tema que tractaré en aquesta carta: la relació dels polítics amb la realitat i la importància de la participació ciutadana.
Els polítics són persones que treballen per una causa que consideren justa, i això els fa convéncer-se de la importància de guanyar o mantenir el poder. Aquesta pretensió legítima moltes vegades els obliga a competir tant a nivell intern, dintre del seu partit, com externament amb els altres partits. Podríem dir que aquesta doble competició és tan dura i, de vegades, tan cruel, que després d'un cert temps d'ocupar-se alternativament o simultània dels dos fronts acaben mirant la realitat amb desconfiança, puix que no els resulta fàcil d'acceptar, després de tant esforç, que aquella no els done la raó. Això els fa bastir la seua pròpia realitat, que els trasllada a un món distint –en una certa mesura– al de la majoria dels ciutadans.
Per corregir aquesta tendència, fins a cert punt, humanament comprensible, resulta necessari que els polítics i, sobretot, els governants, coneguen de primera mà com pensa i viu el poble. Cal no oblidar la importància del sentit comú en tots els ordres de la vida, i no convé desaprofitar la possibilitat que els ciutadans, en un moment donat, facen baixar al món “real” aquell polític que té algunes dificultats per arribar a la realitat amb les seues pròpies forces.
Al capdavall, el que vull destacar és la importància d'obrir les portes dels palaus i edificis on es preparen les decisions polítiques més importants a la participació ciutadana. Caldrà pensar la manera d'organitzar aquesta participació perquè siga eficaç, representativa i crítica, no una pura entelèquia, però la generalització a nivell local, autonòmic i estatal d'aquesta via d'entrada d'aire fresc seria en aquest moment una manera de revitalitzar la política.
2. EL PRINCIPI DE DESCONFIANÇA
Montesquieu era, sens dubte, un home prudent. Per això va pensar que la divisió de poders jugava un paper fonamental en democràcia, a fi d'evitar l'abús dels governants. Aquell francés il·lustrat tenia capacitat de penetració psicològica i sabia molt bé que la concentració del poder en una sola instància suposaria a la llarga una tornada a l'absolutisme.
La divisió de poders suposa, per una banda, que tot el poder no ha de concentrar-se en una sola persona o institució. I, per altra, que l'exercici del poder ha de sotmetre's a un control efectiu, a fi d'evitar la vulneració de la legalitat i l'interés general.
Si bé ho mirem, totes les consideracions precedents podrien resumir-se en una de sola: la desconfiança vers els governants resulta fonamental en un sistema democràtic. És clar que estic parlant d'una desconfiança institucionalitzada, que va més enllà de la bonhomia o simpatia de tal o qual polític i de l'actitud de cada ciutadà. Es tracta d'una qüestió de supervivència del sistema, que no es pot permetre el luxe de baixar la guàrdia front als que disposen d'unes possibilitats d'actuació extraordinàries sobre la seguretat, la llibertat i els drets dels ciutadans.
Arribats a aquest punt, potser serà útil fer esment d'una paradoxa essencial que es dóna en democràcia: els ciutadans elegeixen els seus representants, la qual cosa suposa fer-los creditors de la seua confiança. Ara bé, els governants s'han de guanyar cada dia aquesta confiança. A tal fi, les lleis articulen mecanismes de control que operen automàticament, com una mena d'examen continuat de la seua gestió. Confiança i desconfiança són, doncs, al mateix temps, dos dels pilars democràtics principals.
La realitat pura i dura ens diu que els mecanismes de control resulten sovint ineficaços, bé perquè el poder vulnera les lleis que els estableixen, bé perquè actua d'una manera més subtil en propiciar interpretacions jurídiques que deixen inermes els esmentats controls.
Siga com siga, el resultat és el mateix: el principi de desconfiança deixa de ser efectiu, la qual cosa ha de preocupar-nos especialment quan el govern central, autonòmic o local disposa de majoria absoluta.
3. ZONES D'OMBRA
El nostre ordenament jurídic tracta d'equilibrar el poder públic amb els drets dels ciutadans. En aquest sentit, resulta estimable la capacitat normativa dels parlaments i les administracions públiques. És més, a banda de la quantitat, cal celebrar sovint la qualitat material de les normes, que estan amerades de bones intencions i intenten implantar i difondre pràctiques de bona administració, de transparència, de respecte al principi d'igualtat i a les llibertats públiques, de fomentar la participació ciutadana en les decisions de govern, d'establir institucions que garantisquen un control sobre els abusos de poder.
No obstant això, quan passem de la teoria a la realitat, ens trobem davant d'una experiència molt distinta. Les zones d'ombra, a recer de les quals els nostres governants s'amaguen per prendre determinades resolucions compromeses o, fins i tot, inconfessables, fa l'efecte que són cada vegada més amples, perquè “feta la llei, feta la trampa” i sempre resta un marge de dubte en les normes que omplir mitjançant les interpretacions més estrafolàries o interessades, però que resulten vàlides i definitives, ja que ningú no és capaç de posar-li remei a tanta incongruència. Així, es produeix una subversió dels valors que nominalment defensa la llei, i els ciutadans ens veiem privats dels nostres drets sense a penes adonar-nos-en, ja que si preguntem als governants per la causa de la nostra malaventura de seguida ens mostren expedients, informes, assessors i funcionaris de confiança, i alguna sentència que els empara, tot i que siga a partir d'una segona lectura realitzada fora de context.
Així, es creen empreses públiques en forma de societats mercantils, que –tot i finançar-se amb els diners dels contribuents– permeten els polítics defugir els controls més estrictes de la legalitat administrativa i realitzar, de manera encoberta, determinades actuacions socialment inadmissibles. I què dir de la participació ciutadana, quan tots podem comprovar com es desestimen milers d'al·legacions dels ciutadans sense argumentacions convincents des del punt de vista de l’interés públic. També cal esmentar les pressions sobre els funcionaris perquè s'avinguen amb la voluntat del poder, així com l'adopció pels organismes teòricament independents d'actuacions condicionades per la manipulació política i mediàtica, i el desprestigi subsegüent que sembla no importar gaire. En definitiva, el poder promou l'existència de zones d'ombra que no són cap altra cosa que un refugi per a l'arbitrarietat.
Hi ha, per tant, un profund desequilibri entre el que diuen les lleis i el que fan els governs i les administracions públiques. Es tracta d'una perversió democràtica que a la llarga podrà tindre conseqüències nefastes. Els protagonistes principals de la democràcia som els ciutadans i això s'està oblidant. Ens volen tenir contents a base de “pa i circ”, mentre les zones d'ombra creixen i el poder esdevé intractable.
4. VERITAT I OPINIÓ
Els savis grecs ja tenien molt clara la diferència entre la veritat i l'opinió. L'opinió és subjectiva i es fonamenta en la convicció. En canvi, la veritat pretén ser objectiva i ha d'adir-se amb els fets. Així, poden haver-hi tantes opinions sobre un mateix tema com persones. La veritat, però, resulta més exigent, puix que tan sols admet aquelles discrepàncies que tinguen cabuda en la realitat.
Com que hi ha prou gent cabuda o sense trellat, són molts els exemples que podríem posar d'opinions absolutament equivocades. Potser ens resultarà penós o digne de compassió, però cal respectar en principi totes les opinions, encara que no s'avinguen amb les nostres, ja que tan sols expressen les conviccions íntimes de les persones.
Faltar a la veritat dels fets és una altra cosa ben distinta. Certament, qui nega la realitat o la manipula pel seu propi interés, té també en principi dret a expressar-se. La democràcia empara també aquest dret, que és una manifestació de la llibertat individual. Ara bé, malament funcionarà una democràcia i una societat, si davant la mentida no instrumenta mecanismes de protecció que posen a cadascú en el seu lloc.
Qui expressa una opinió estrafolària viu al marge de la realitat, però no fa més que exterioritzar una convicció personalíssima. Qui diu una mentida va més enllà, puix que vol fer-nos creure que la realitat és distinta a com en veritat és, que uns fets no s'han esdevingut mai o que les coses passen d'acord amb una veritat preestablerta de caràcter immutable, tot i que l'experiència s'entesta a recordar-nos que tot canvia.
Seria saludable que abans de dormir férem un inventari de totes les mentides que hem escoltat o ens han dit al llarg del dia. Hi ha mentides de tota mena, però les pitjors són aquelles que pretenen limitar la nostra llibertat. Perquè darrere d'una mentida hi ha sovint l'interés d'alguna persona o grup social per condicionar les nostres decisions de manera que es pleguen als seus interessos.
Si la democràcia es fonamenta en el sufragi universal, malament exercirem el nostre dret de vot si acudim a les urnes completament enganyats. Molta gent pensarà que això és impossible, ja que tenim al nostre abast moltes possibilitats d'estar ben informats. Tanmateix, és freqüent que davant d'una mateixa notícia ens apareguen versions contradictòries, segons el mitjà que les propaga. Per altra banda, la força del costum fa que molta gent considere que la mentida forma part de la nostra quotidianitat, i que no cal donar-li més importància. Aquesta claudicació suposa, sense més, la renúncia a buscar la veritat, és a dir, l'acceptació de l'engany com una forma de vida perfectament normalitzada.
Tenim, doncs, motius seriosos de preocupació. Tot apunta que –de seguir la tendència– les regles del joc democràtic canviaran profundament, que ja estan canviant. Sembla que la veritat és un valor cada vegada més desprestigiat, i que la mentida ha perdut en gran mesura la seua capacitat d'ofendre.
5. LA DOBLE VARA DE MESURAR
Una de les pràctiques més esteses en el món de la política, és que els dirigents i càrrecs representatius dels partits que són a l'oposició es posen les mans al cap i demanen responsabilitats de tot tipus, fins i tot les penals, per qüestions que més endavant, quan arriben al poder després d'una victòria electoral, tracten d'una manera molt distinta. I no em referisc ara a aquells casos que des de l'oposició es fan crítiques i peticions sobre bases falses, sense més propòsit que desqualificar el govern i minvar el seu recolzament electoral. Ben al contrari, del que vull parlar ací és de quan l'oposició té la raó i diu coses que, de portar-se endavant, serien bones per a la democràcia. Així, per exemple, l'exigència d'una major transparència i d'un control més efectiu que acompanye a l'exercici del poder.
Fet l'anterior aclariment, resulta interessant que ens preguntem sobre la raó per la qual l'accés al poder fa perdre la memòria als polítics, i s'obliden d'aquelles propostes que quan no governaven, tant ells com una majoria de ciutadans, consideràvem necessàries. A parer meu, una de les possibles explicacions és que allò que els convenia quan eren a l'oposició, ja no els convé quan es troben en possessió del poder. Aquesta consideració, em fa arribar a dos conclusions preocupants: a) La primera és que el polític opositor, quan actua de la manera descrita, es comporta de manera hipòcrita, perquè exigeix l'adopció de decisions i comportaments que ell no seria capaç de prendre i mantenir si governara. b) La segona conclusió és que aquesta pràctica es manté al llarg del temps perquè el polític governant, en perdre el poder, actua igual que ho feia el seu antecessor en l'oposició, i passa de dir blanc a dir negre sense cap problema.
El resultat de tot això és que allò que seria de profit per a l'interés general resta inèdit, i va estenent-se entre la ciutadania el convenciment que entre uns i altres hi ha una connivència a fi que els problemes que dificulten la plena realització de la democràcia no se solucionen.
Seria bo que desapareguera aquesta pràctica de la vida política, puix que se'n derivarien molts avantatges. Així, els polítics que són a l'oposició incorporarien al seu discurs un to realista i més constructiu. A més, l'electorat restaria meravellat en comprovar que hi ha un comportament coherent en la vida política, és a dir, que tot no val per tal d'aconseguir i mantenir el poder. Des del punt de vista del govern, la conseqüència més notòria seria que els seus responsables no podrien recórrer tan sovint a la demagògia i haurien de contestar a les crítiques de l'oposició de manera fonamentada.
En definitiva, milloraria molt les coses que els polítics deixaren d'utilitzar la doble vara de mesurar. Si algunes de les propostes que es fan des de l'oposició esdevingueren reals en guanyar el poder, la democràcia seria molt més profunda i transparent.

divendres, 27 d’abril de 2018

EL POETA ÉS UN FINGIDOR

Deia Pessoa que el poeta és un fingidor, fins a l’extrem de fingir que és dolor el dolor que en veritat sent. Sàvies paraules aquestes: la poesia no pot aspirar a reflectir la realitat tal qual és, perquè és ficció, però s’alimenta del món viscut. El poeta pren de la realitat sensacions, pensaments, idees... i les transforma en matèria poètica. Així, quan Estellés vol parlar de la fam no diu que té gana de menjar; es limita a dedicar-li una oda al “pimentó” torrat. Però jo crec que és molt difícil escriure un poema tan perfecte com aquest sense saber què és la fam.

Hi ha poetes que no consideren necessària l’experiència per enllestir un bon poema, perquè entenen que la imaginació i la tècnica poden suplir molt bé tal mancança. Jo no ho crec així: la poesia és ficció, però si el poeta no sap del que parla difícilment sabrà traslladar als seus lectors un contingut psíquic que s’avinga amb la substància del poema. Si el poeta no viu el poema que escriu en carn pròpia, no serà un fingidor a la manera de Pessoa, perquè aquest gran poeta no confonia el fingiment amb l’engany, sinó amb el distanciament. El poeta parteix de la seua pròpia experiència, però s’expressa mitjançant metàfores, símbols, perquè no s’acontenta amb contar la realitat sinó que vol crear bellesa i emoció, i a tal fi s’acosta a la vida d’una manera indirecta, no per defugir-la ni aparentar-la, sinó per aprofundir en ella. Per això és un fingidor i no un mentider.

dissabte, 31 de març de 2018

MAI MÉS TORNARÀS



El terme de Carcaixent té llocs molt bonics que, per desgràcia, prou sovint desconeixem i no valorem els propis carcaixentins. Ahir per la vesprada me’n vaig anar amb el meu fill a visitar alguns racons entranyables i, com que la música mai pot faltar, Robert fill va amenitzar l’excursió amb una cançó que acaba de compondre. La penge en aquest bloc perquè els meus seguidors la gaudisquen. Salut a tothom.



Mai més tornaràs

(Dedicada als meus iaios)

Des que te n'has anat
tot és trist i obscur.
Encara t'espere,
m'has deixat desvalgut.

No puc comprendre
aquest colp cru,
no m'imaginava
tanta solitud.

I em costa d'entendre,
mai més tornaràs.
I em costa d'escriure,
mai em parlaràs.

Com joc d'infantesa,
vull endevinar
on els meus versos
et poden trobar.

No hi ha paraula,
no hi ha cap cançó
que em valga
per calmar el dolor.

I em costa d'entendre,
mai més tornaràs.
I em costa d'escriure,
mai em parlaràs.

divendres, 23 de març de 2018

DOS POEMES RECITATS

No m'agrada massa recitar els meus versos, però com que en aquest blog ha d'haver-hi de tot, he pensat que potser seria una bona idea que fera de rapsode per una estona. Així que tot seguit vos convide a escoltar dos poemes dits per mi: Pluja canviant i Esperant, que és l'últim poema que he escrit. L'autor de la gravació ha estat el meu fill Robert, a qui done les gràcies per la seua paciència.


dissabte, 17 de març de 2018

ELS FETS I LES PARAULES

No hi ha fets en estat pur. Tot allò que passa va seguit de paraules que ho interpreten. I, amb el pas del temps, a mesura que la memòria esdevé més i més fràgil, el que resta d'una manera dominant és un relat que s'apropa més a la ficció que no a la realitat. Si bé ho mirem, aquesta substitució dels fets per la interpretació és molt semblant a l'actitud que manté un escriptor quan s'inventa una història. La ficció també parteix de la realitat; no hi ha mai ficció pura, però tampoc no pot haver-hi en la literatura realitat pura, perquè la creativitat de l'autor és incontrolable i el porta enllà dels fets objectius.
Hi ha, per tant, en la vida dos processos paral·lels: la realitat que esdevé ficció per la desmemòria, i la ficció que defuig la realitat deliberadament. Per una i per altra via, la qui perd és la realitat i les qui triomfen són les paraules.
Potser per això, en un poema meu, que vaig escriure fa un bon grapat d'anys, hi ha un vers que afirma rotundament: "però no tenim res més que paraules". Ací teniu el poema, és curt:

                                                       COMIAT

Totes les paraules ja han estat dites,
però no tenim res més que paraules.
Quan una veu calla, no és el silenci
allò que resta del cant, sinó el ressò
d’una altra veu que ocuparà el seu lloc
al gran cor on totes les veus en són una.

diumenge, 11 de març de 2018

EL LLIURE VOL DE LES IDEES

Una de les coses més meravelloses que ens passen als humans és tenir idees pròpies, que volen lliures de branca en branca relacionant-se amb unes altres idees, fins que arriba el moment en què es transformen en noves idees, que són diferents o tan sols una mica més matissades que les anteriors. El lliure vol de les idees és una manifestació de la creativitat humana i de la seua llibertat per a defugir l'immobilisme. Tot i que no som conscients de com anem canviant al llarg del temps, la nostra manera de pensar va configurant-se a poc a poc, i anem acumulant un pòsit de saviesa que és el resultat de moltes contradiccions. Això no vol dir que estem condemnats a renunciar als nostres ideals de joventut, sinó que gaudim de la facultat d'inserir-los en una realitat cada vegada més complexa i això comporta inevitablement pagar algun tribut a la puresa. El desenvolupament d'una persona és també el desenvolupament dels seus ideals, perquè això vol dir que hem aprés coses noves i que aspirem a superar les nostres limitacions i errors. Altra cosa és l'oportunisme de qui tan sols aspira a avenir-se amb allò que més li convé. Aquesta conveniència no té res a veure amb les idees, que per definició són el fruit d'unes conviccions seriores, i no del caprici. Hi ha, per tant, idees, que quan ens són molt volgudes cristal·litzen en ideals, que tenen un pes en la nostra vida, i hi ha les ocurrències de qui evita tot compromís amb ell mateix i amb la societat.
Però al costat de tot això, hi ha una altra realitat que també cal destacar, que és la possibilitat de què la nostra capacitat de pensar reste atrapada en una ideologia. Si això passa, les idees deixen de volar i passen a formar part d'un cercle que les reclou i els tanca la possibilitat de relacionar-se amb altres idees. El que és propi de la ideologia és que ha de formar un sistema perfecte, la qual cosa provoca que siga expulsada tota nova idea que no sintonitze amb eixa perfecció. En la ideologia poden haver-hi ideals, però com que no hi ha llibertat per a renovar-los, acaben esdevenint ideals imposats o autoimposats. I això és molt greu, en tenir com a conseqüència immediata el fanatisme i la intolerància, perquè d'una manera o una altra acaba mirant-se com un enemic potencial aquell qui amb la seua diferent manera de pensar posa en perill un edifici que es vol inamovible.
Hi ha ideologies que responen a tota una filosofia, però també n'hi ha, d'altres, que són més senzilles, i que la gent comença adoptant per comoditat o per interés, però que acaben convertint-se en una barrera inexpugnable que limita i condiciona greument la seua relació amb els altres. I jo crec que vivim en un món molt ideologitzat, en el qual cada vegada és més evident que la gent sols vol escoltar les raons dels qui opinen com ells. No hi ha autèntic debat, ni ganes d'aprendre, sinó un tancament agre i defensiu a tota novetat.

dilluns, 5 de març de 2018

UNA FINESTRA

A Pepe “Jeroni” i Maria, de Murla
Tenia dotze anys, i una malaltia incurable la condemnava a romandre, nit i dia, ajaguda al llit. Els pares no sabien què fer per omplir de sentit les llargues hores que havia de passar-se en aquella cambra, on la vida la confinava amb una crueltat indicible. Havien provat tota mena de jocs i distraccions, però cap no li durava gaire. I és que els seus progenitors no podien donar-li el que de veritat necessitava: altres xiquets amb els quals poder jugar, perquè aviat s’ensopien i ja no volien tornar-hi.
La preocupació d’aquelles persones per la seua filla era ja tan anguniosa, que cada matí els resultava més difícil poder aixecar-se. Així que es deixondien, els colpia el vertigen de qui s’endinsa per un abisme inescrutable, i no els abandonava aquesta sensació en tot el dia, fins que a la nit havien d’acarar el tràngol escrú de ficar-se al llit, i esperar inermes l’arribada d’un son que cada vegada es resistia més a administrar la seua poció alliberadora, fustigat per tota classe de pensaments foscos i pors insubornables.
Uns viuen de recordar l’esplendor d’un passat irrecuperable. Altres tot ho refien al futur, perquè hi esperen la realització d’un somni que justificarà la seua malaventura actual. I si hom no té passat ni futur on agafar-se, encara pot creure en el present, com si cada dia que passa poguera reportar-li una experiència valuosa i digna de ser viscuda. En tots aquests hi ha l’esperança, perquè qui ha tingut un passat gloriós, quan el recorda, el reviu, i se sent segur de poder recrear-lo. Així mateix, qui abraça el demà com si fóra un tresor és ben capaç de superar tots els entrebancs i totes les vileses que formen part de la realitat que l’envolta. I qui s’acontenta amb el present, en veure la primera claror del dia, renova el seu compromís amb el temps que li ha pertocat, i esmerça el seu esforç a descobrir una nova sensació, un pensament distint, un mínim detall que l’admire d’estar viu. Però, què passa amb aquells que se senten vençuts per un dolor quotidià, i no poden mirar avant ni arrere, perquè el seu ara i ací no els deixa cap altra eixida que romandre de cara a la paret? És una pregunta que hauria de tenir una resposta digna, plausible, i que sovint no troba cap altra resposta que el silenci.
La xiqueta tenia molt bona mà per al dibuix, i un dia els pares la sorprengueren retratant un gat siamés preciós. I –el que era més important– trobaren la seua filla il·lusionada en el que estava fent, feliç i xerraire. Fins i tot els va expressar el seu desig de seguir dibuixant d’ara endavant.
Quan va concloure la seua tasca, demanà que emmarcaren la làmina que acabava d’enllestir, i que la penjaren a l’envà d’enfront, per poder admirar així la seua obra.
Aquella nit, per primera vegada en molt de temps, els pares tenien un bon motiu de conversa, i ajornaren el moment de gitar-se per gaudir de la sensació tan plaent que havien experimentat durant el dia. En això estaven, quan se’ls va plantejar un dubte que cap dels dos no sabia explicar: com era possible que la seua filla retratara tan bé un gat siamés, després de tant de temps sense veure’n cap de veritat?
Trobaren un cert misteri en això, però no volgueren donar-li més importància. Al capdavall la menuda havia pogut veure recentment una fotografia d’aquella raça felina, en algun dels llibres que solia fullejar.
En tot cas, allò que més importava era que, l’endemà, la seua filla estava igual d’il·lusionada que el dia anterior, i aviat va començar un nou dibuix. Quan va acabar la seua tasca, els pares es van estranyar que la xiqueta retratara el mateix siamés del dia anterior, tot i que aquesta vegada hi apareguera sobre un fons de teulades, xemeneies i antenes de televisió.
Quina felicitat la dels pares, en veure aquesta nova obra, i saber que així es confirmava l’interés de la seua filla per una activitat que la tindria entretinguda durant bona part del dia. Sols pregaven perquè continuara així durant molt de temps. Havien trobat un motiu d’esperança.
Després de sopar, intercanviaren opinions entusiastes sobre els avanços que apreciaven en l’art de la filla. Ara ja no es conformava amb el gat, sinó que afegia un fons paisatgístic ben escaient: el cel estrellat, la teulada i els seus elements característics. Però, en fer aquesta constatació, novament trobaren un motiu d’inquietud: l’antena de televisió que apareixia al dibuix i la xemeneia eren iguals que les de la casa del costat, que no podia ser vista per la filla des del seu llit. Pensaren que la xiqueta tenia una memòria extraordinària, ja que feia més de dos anys que romania en estat de prostració.
D’ençà que aquesta possibilitat d’aventura es va presentar a les seues vides, els pares esperaven impacients el dibuix de cada dia, tot i que després de dues setmanes gosaren de fer-li lleugers suggeriments sobre la utilitat de tractar altres temes, ja que sentien un neguit inconfessat davant de la fixació de la filla per aquell gat siamés.
En cada nou dibuix, descobrien un altre avanç de la pubilla en la coneixença del món circumdant: un dia va pintar de fons una lluna plena envermellida, que coincidia amb la que havia lluït al cel la nit anterior, en què el ponent bufava rabiüt. En una altra ocasió, va ser un cometa que era visible aquelles nits tan clares.
Tot indicava que la seua filla tenia una imaginació sorprenent, i que era capaç de fer que semblaren reals coses que sols coneixia perquè li havien estat referides pels pares, en mirar per la finestra quan entraven a la seua cambra a donar-li la bona nit.
I, què s’havia de dir de la perfecció que havia assolit en retratar el gat siamés? Fins i tot tenia un posat distint en cada dibuix, que es corresponia amb un determinat estat anímic. Així, la petita artista titulava els seus dibuixos amb un sol mot: «Amistat», «Tristesa», «Amor», que eren representatius dels sentiments que l’animal li inspirava en cada moment.
Després d’un curt temps de felicitat, els pares contemplaren aterrits com la seua benvolguda filla perdia les ganes de seguir dibuixant i de fer qualsevol altra cosa. Va arribar un moment en què el seu cos immòbil, indiferent als estímuls externs, sols conservava una minúscula expressió de vida als ulls, que encara eren capaços d’intentar mirades furtives cap a la finestra, com petites espurnes llançades a l’oceà. Tot feia presagiar l’arribada del moment final.
En uns quants dies, la greu malaltia que a poc a poc consumia aquella minvada corpenta, va arrodonir la seua tasca perseverant. Quan la destaparen per arranjar el cadàver, aparegué sota la flassada, fet un manyoc, l’últim dibuix que va enllestir la petita artista. Els pares no s’explicaven quan ni com l’havia fet. El desplegaren amb cura i comprovaren que portava com a títol «Finestra sense gat». Per primera vegada, el siamés no hi apareixia. Però era una finestra tan desolada, que sols podia haver-la dibuixada algú que, al seu través, haguera vist desaparéixer l’última esperança.

dimecres, 28 de febrer de 2018

LA CIUTAT DELS SOLITARIS

He descobert la bellesa d’una ciutat
que ningú no canta, perquè és sorollosa
i els vianants, en creuar-se al carrer,
hi defugen tot contacte i coneixença.
És una ciutat ingrata, on fàcilment fracassa
la paraula franca i prospera la desraó,
mentre la impaciència triomfa sobre la mirada calma,
com una renúncia a escrutar façanes i teulades
per desvelar enigmes i amagatalls.
Moltes cròniques s’han escrit, però quantes més
restaran inèdites, car ningú no les compondrà
per falta de temps o de propòsit, i no ens farem
ressò de tantes històries minúscules, amerades
de la creença en un futur tan noble com desproveït
d’aquest desengany que ara mateix ens sotraga.
Per això dic que he descobert la bellesa
d’aquesta ciutat, on hi ha gent que encara
escriu noves cançons i se les calla.
I un dia voletejaran les melodies silenciades,
quan arribe el moment propici, l’hora exacta
en què esdevindrà inajornable el crit dels solitaris,
el gemec brutal dels qui, necessitant amor,
sortiran al carrer per exigir el seu dret
a estimar i ser estimats, sense el temor
que en un cantó recòndit o en una cruïlla fosca
algú els recorde que la ciutat no és per a ells,
que no són dignes les seues veus de cantar-la.  

dijous, 22 de febrer de 2018

DOS GRANS MÚSICS

FURTWÄNGLER I BEETHOVEN
A parer meu, el millor intèrpret de les simfonies de Beethoven, del qual hi ha constància discogràfica, és W. Furtwängler, un director alemany de la primera meitat del segle XX, que va portar la música beethoviana a uns extrems d’emoció difícilment superables. Als partidaris de la interpretació objectiva de la partitura, potser els farà una mica de nosa la llibertat que aquest gran director es pren quant al ritme, la intensitat i el tempo escollits. Tanmateix, jo pense que un compositor és igual que un poeta: una vegada escrits els versos, és el lector el que els fa seus i els interpreta lliurement. Beethoven no és una estàtua, ni la seua música una peça arqueològica que cal mantenir immutable al llarg del temps. La creativitat d’un intèrpret, unida a la bellesa de la partitura que ens ha deixat el compositor, es conjuminen per formar un moment d’emoció irrepetible. Per això pense que Beethoven necessitava Furtwängler, i que també Furtwängler freturava de Beethoven. Ambdós han sigut capaços de deixar per a la posteritat una música incendiària, que exacerba els sentiments i els transporta a móns que, sense aquesta col·laboració tan profunda, resultarien inabastables.
Hi ha una frase de Furtwängler que resumeix molt bé la seua filosofia interpretativa: “Jo no estic contra la tècnica, però em preocupa la gran divergència que hi ha entre el nostre saber tècnic i el que tenim sobre la part anímica de l’art. Si allí creiem ser titans i herois, ací som avui tan sols xiquets”.
ELMORE JAMES I LA SLIDE GUITAR
Un dels millors bluesmen de la història és el guitarrista i cantant Elmore James (27 de gener de 1918 – 24 de maig de 1963). És considerat el pare de la slide guitar, que és una tècnica de guitarra en la qual es toca una nota, i després es fa lliscar per les cordes un tub metàl·lic anellat al dit. Així es produeixen sons planyívols o xisclants, que li anaven molt bé a la seua manera de cantar directa i apassionada. Les seues interpretacions trameten una força i dramatisme difícils d’igualar. Escolteu “Dust My Broom”, “I Believe” o “The Sky Is Crying”, i rebreu una autèntica descàrrega d’energia que us ajudarà a acarar els problemes diaris amb més valor. És com si un ventada t’arrossegara cap a endavant, sense deixar-te parar. Això sols pot fer-ho l’art vertader. És una música bruta, no pas elegant, pertorbadora, no pas agradable, elemental, no pas sofisticada. Pura música popular, que va de dret cap al cor i es queda allí. Pura música.