dissabte, 15 de juliol de 2017

UNA VERITAT IMPURA

"Gilles", de Watteau

En memòria d’Antoni-Lluís Carrió i Artigues

Desitgem un silenci amatent,
que el neguit no ens aclapare quan arribe l’hora
de sentir-nos sols per defugir
la companyia dels fantasmes, grans o petits,
que ens acacen perquè creuen estimar-nos,
oblidant que l’amor ha perdut el seu estat de gràcia
i, del seu fulgor, tan sols en resta un pàl·lid reflex,
que ens fa recordar aquella fascinació,
no com una realitat plena de sentit,
sinó com un preludi només d’aquesta insignificança
en què s’han transformat els dies.

Seria senzill que ens deixaren respirar tranquils,
però no mereixem tanta complaença:
la vida ens depara un grapat d’aspres instants,
que ens sorprenen quan intentem anar enllà
d’unes paraules tan volàtils
que van i vénen sense trobar parador.
I si penses, en un moment donat,
que pots tramuntar la carena, aviat t’adones
de la teua indòmita equivocació,
car has aprés a endevinar-te amb clarividència,
fill com ets d’una antiga saviesa.

Abans avorríem la nit, i durant el dia
ens obríem a una encisadora llum; en canvi,
ara ens movem entre penombra, fred i vapor.
De tot podem parlar-ne, però si diguem
que ens sentim tristos i cansats,
és inútil esperar que l’amor ens rescate,
perquè ja no queda amor;
se l’endugueren sense demanar-nos permís
i ens deixaren amb les ganes d’estimar més,
privats del do de lliurar-nos sencers,
orfes d’una passió que vam somiar com si fóra possible.

I no intentem pas fer llàstima;
cadascú afronta com pot el seu destí maldestre.
Ens subjuga la foscúria, però som conscients
del nostre dret a reivindicar la claror,
i durant un cert temps, vacil·lem
entre defensar les nostres raons o acceptar l’evidència.
I com que tota matinada convida a la innocència,
solem arriscar-nos a desafiar fronteres,
encara que prompte abandonem,
no per convenciment, sinó forçats
per una veritat tan impura com la mentida.

Pau per als solitaris, que una excelsa quietud
s’escampe pel nostre territori. Admirem
sense reserves cada aurora, cada crepuscle,
i així, entre el bé i el mal, divaguem
com si estiguérem guillats, i de tant en tant
encertem dient: sí, no, prou;
fins que a la fi allò que resta és el remordiment
per tot el que hem callat o deixat de fer,
car sols això ens tenalla
quan, sense paraules, mirem a l'horitzó
en cerca dels versos que ja no escriurem.

divendres, 7 de juliol de 2017

PETITA HISTÒRIA

Taula d'Antonio Machado a Baeza
Al professor Alberto Roca
Necessitàvem un perquè
i ens donares el pensament.
I si ara sóc ací, bregant amb les paraules,
a tu ho dec, car res no tindria sentit
de no descansar sobre un ferm propòsit.
El temps passa, i anem escrivint
la nostra petita història. Potser
hom dirà que és una de tantes:
la lluita contra el present pel demà,
i el pòsit amarg de cada desfeta.
Però conservem el record del teu entusiasme,
i això també és l’esperança:
creure en aquells que ens estimen,
aprendre dels que transmeten
la seua humana experiència.
No hi ha molt més que dir: callar a temps
és una bona manera de concloure.
La vida ens separa, mes la memòria
tot ho empara, com la celístia la nit.
Que no és injust l’adéu, sinó l’oblit.

divendres, 30 de juny de 2017

LLUM REMOTA

No sóc cap malaguanyat:
és la vida la que m’ha ensenyat a perdre.
I si ara sóc ací, impacient,
amb la mirada oberta cap al demà,
no és perquè em refie de les meues forces,
sinó perquè m’he cansat tantes voltes de mi mateix
que ara em trobe capaç de deixar enrere
els fantasmes que el temps m’ha inventat.

He perdut, però puc creure:
és com si de sobte m'arribara l’oportunitat
de mirar per última vegada
l’àngel que sempre he cobejat.
I quan li obric la porta és per dir-li:
“Benvingut sigues, encara,
mai no he renunciat
a la llum que per fi m’encens”.

Una llum que mai s’apagarà
i és part de la meua memòria,
perquè jo sempre t’he imaginat
com en aquest moment et veig:
avançant cap a mi amb les ànsies intactes,
fugint de l’ombra que et fustiga
per procurar que la meua ombra es retire
i s’òbriga pas l’última esperança.

dissabte, 24 de juny de 2017

LA PARAULA

"Retrat d'una dama jove", D'Antonio Pollaiuolo
Si no tingueres un nom, series
presència pura, i amb delit
ens inventaríem una paraula
per definir-te. Com ara, Llum,
perquè il·lumines les distàncies
i mai no mostres els camins,
quan ens congreguen
els teus esclats enlluernadors.

Però també Quietud, perquè omplis
de misteri tots els móns que habites,
i amb tu és ben fàcil callar
per no ofendre el meravellós silenci
que precedeix l’amor que promets
i mai no dónes. Beneïda sigues,
amant gasiva que ens fas el do
de postergar l’irrepetible.

I per què no Solitud, si amb tu
ens sentim tan sols que no gosem
mirar al voltant per ignorar
que ningú no ens espera.
Solitud, però, definitiva,
perquè ens lliurem a tu,
no en cerca d'una esperança,
sinó d'un naufragi clement.

dissabte, 17 de juny de 2017

RECORDANT ARCADI ESPAÑA

Tota persona amaga un paisatge propi, que sols podrem conéixer si, anant enllà de la pura aparença, aconseguim penetrar a l’indret profund on s’originen els seus pensaments i les seues emocions. Perquè tots els éssers humans guardem eixe lloc secret que fonamenta la nostra identitat i ens fa distints dels altres.

No em sembla cap excés barrejar la idea de persona amb la de paisatge. És clar que un home o una dona no són un riu, ni una muntanya, ni un bosc, però sí que hi ha en ells el mateix contrast de colors, de llums i de perspectives que apreciem en albirar una vall a la tardor o a la primavera, una mar perdent-se cap a l’horitzó a l’hora de l’alba o al capvespre, una marjal en temps de sega o en temps de sembra.

Paral·lelament al que passa amb els paisatges físics, que canvien segons les hores del dia o les estacions; els paisatges interiors d’homes i dones estan regits per les seues idees i els seus sentiments, és a dir, per la seua intel·ligència i la seua afectivitat, que es complementen l’una a l’altra, perquè pensem el que sentim i sentim allò que pensem, i aquesta interacció marca la nostra evolució vital. En ocasions, és el sentiment el que doblega la força del pensament, però en altres és la raó la que modela els nostres afectes. El resultant final és la personalitat de cadascú, que és un gran misteri perquè sempre és capaç, en un  moment impensat, de sorprendre’ns.

Vivim un temps en què la banalitat està molt present allà on mirem, i per desgràcia aquesta circumstància no sols ens empobreix com a persones, sinó que limita la nostra capacitat de valorar com cal, amb la calma i l’atenció necessàries, el paisatge humà que ens envolta, que és tant com dir cadascun dels paisatges vius de què són portadores, amb la seua singularitat, les persones que tractem a diari.

En el cas d’Arcadi, el seu paisatge era tan ric i tenia unes arrels tan fondes, que era molt difícil no fixar-se en ell, amb interés i esperança. Perquè tots ens fem preguntes, tard o d´hora, i sentim la necessitat de trobar respostes que donen sentit a les coses que fem. I les persones com Arcadi, sense saber per què, com per art d’encantament, pertanyen a eixa classe especial de persones que il·lumina camins, que obri portes, que convida a la reflexió. Uns li dirien saviesa a aquest do, però jo en el cas d’Arcadi preferisc parlar de poesia.

Per a mi, el tret més característic d’Arcadi és que era un poeta, i no dic açò perquè ell escriguera versos, cosa que no em sorprendria, ni perquè fóra una de les poques persones que he vist al tren llegint un poemari (crec que era de Pedro Salinas), sinó perquè malgrat ser una persona intel·lectualment inquieta, brillant, oberta a una gran diversitat de matèries, pense que el tret més característic de la seua personalitat era estar en possessió d’una força que l’empenyia a cercar l’essència de les coses, la raó última dels comportaments humans, que és el que busca el poeta quan intenta expressar amb paraules l’inefable.

No cal dir que desentranyar un misteri tan profund sols està a l’abast d’unes poques persones. Però jo estic convençut que Arcadi va completar amb èxit el seu camí, perquè si parlaves amb ell de qualsevol qüestió, sempre et convencies que sabia del que parlava, no sols perquè ho havia estudiat, sinó també perquè ho havia sentit. I això era una prova  evident de què Arcadi havia ataüllat algunes veritats essencials, com ara, i molt destacadament, que no pot hi haure progrés real si es fomenta la divisió i no la unió de les persones, la convivència. Com deia l’humanista valencià Lluís Vives, “amb la concòrdia, tots els béns fructifiquen. Amb la discòrdia pereixen”. En aquest aspecte, Arcadi era un superdotat. Coneixedor profund de la història més recent, la seua causa més preclara bé podria resumir-se en les paraules que va pronunciar Azaña a Barcelona en el seu cèlebre discurs del 18 de juliol de 1938: “Pero es obligación moral, sobre todo de los que padecen la guerra, cuando se acabe como nosotros queremos que se acabe, sacar de la lección y de la musa del escarmiento el mayor bien posible, y cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, si alguna vez les hierve la sangre iracunda y otra vez el genio español vuelve a enfurecerse con la intolerancia y con el odio y con el apetito de destrucción, que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres que han caído magníficamente por una ideal grandioso y que ahora, abrigados en la tierra materna, ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían, con los destellos de su luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: paz, piedad, perdón”.

Passant a un plànol més personal, voldria acabar fent una referència a la tertúlia literària que Arcadi va dirigir amb constància, durant més de deu anys. Gràcies a la seua generositat, vaig tenir la satisfacció que dedicara la del dia 21 d’octubre de 2015 al meu poemari “Hores ingrates”. L’endemà, al meu bloc, vaig dedicar una entrada a l’acte, i la vaig titular TERTÚLIA A CARCAIXENT: L'AMIC ARCADI.

En aquesta entrada, deia, en extracte, el següent:

Ahir de vesprada vaig passar una bona estona a la Biblioteca del meu poble, en companyia dels amics d'una tertúlia literària que des de fa més d'onze anys condueixen amb mà mestra i d'una manera entusiasta Arcadi i Lola. (...) Crec que la reunió va estar molt animada i em va fer molta il·lusió que alguns dels presents llegiren poemes meus i s'interessaren pel que escric i, en general, per les meues coses.

Una vegada més, vaig defendre que la poesia sempre serà necessària, perquè els poemes són un mitjà idoni que ens permet practicar l’art difícil de reconéixer les nostres pròpies emocions i de reconéixer també les dels altres, i això ens empeny a ser més clements i més savis.

Vull aprofitar aquestes línies per retre-li un petit homenatge a Arcadi, que és una persona entranyable, intel·lectualment inquieta i un gran coneixedor de la història. Com que és un home culte, igual parla d'assaig que de literatura o de cultura popular. Impossible avorrir-te si ets al seu costat. Li vaig pregar que llegira un poema meu, i va triar el que obri el poemari. Ell va definir molt bé el sentit últim del meu llibre quan va destacar la dedicatòria que li faig al nostre enyorat amic Pasqual Adrià, de qui dic que "en les seues hores ingrates mai no va perdre l'esperança". (...) Per això mai no l'oblidarem.

En efecte, mai no oblidarem Pasqual, com tampoc no podrem oblidar-te, Arcadi, perquè necessitem esperança i tu ens la donares a mans plenes.

divendres, 16 de juny de 2017

AMOR

"La visita", de W. de Kooning
El meu secret més valuós és estimar-te d'amagat,
callar tot allò que et voldria dir, romandre
impassible enmig del silenci, amb la mirada perduda,
com si no m'importara el poder del teu cos.
He intentat servar la dignitat en la desfeta,
i després que m'has tancat la porta del desig,
encara crec que un dia canviaràs,
si encerte a compondre una història insospitada.
No cregues, doncs, que ja he dit l'última paraula;
encara em resten les ganes justes d'imaginar
un final distint a aquell que tan bé coneixes.
La passió que ara mateix menysprees,
aviat deposara pacientment en el teu si
el deix d'una tristesa que no pot ser compartida
amb ningú que no sigues tu, car té el teu color,
la teua propensió a sostenir la cama amb la mà;
a plantar cara allí on s'apaga el temps,
enllà de la consumació de les grans fetes, més enllà
de l'enlluernament oblidat, del desengany darrer;
ben a prop del moment en què l'amor esdevé
una súplica, sense lament; un consol, sense esperança.

dissabte, 10 de juny de 2017

ELS ADÉUS

Quantes cares veiem al llarg del dia
per primera i última vegada,
i les deixem passar sense intentar
un breu contacte que guardar a la memòria.
Quantes converses resten inèdites
per no saber mamprendre en el moment just
aquella coneixença mútua
que engrandiria el pes dels nostres records.
Quantes vegades perdem i no ens importa
l'experiència de descobrir aquell altre
que casualment s'acosta i tot seguit s'allunya,
deixant un clamorós buit de paraules.
Quants adéus hem donat mentre ignoràvem
que era un comiat la nostra indiferència,
i col·leccionem milions de pèrdues
que no han rebut mai la nostra benvinguda.

diumenge, 4 de juny de 2017

VAIG TIRANT



A David Vidal

Una fulgor al pit
com una estrella distant,
dins de mi i tan fora,
sempre a deshores,
mai en el seu lloc.
Em desvisc per un no-res
ple de vida com un tot.
I així vaig tirant.

Una llum d’horabaixa
que reclama claredat;
no torna ni fuig,
tan sols ve i se’n va,
com l’esperança en el demà
que capgira l’avui
i no me’l deixa tocar.
I així vaig tirant.

Un somni tan real
que no aspira a ser cert.
L’adéu anticipat
a qui encara no ha vingut,
i la benvinguda a ningú.
Sempre fent camí,
sense saber on mirar.
I així vaig tirant.

Un desig inventat
que potser s’apaga amb tu,
i lluny de tu s’encendrà,
com un amor que em fascina
i mai l’arribe a abraçar,
perquè no sóc qui tu creus,
ni de tu en puc saber res.
I així vaig tirant.

Una humana desfeta
encara a la recerca
del seu digne final.
Mil astres clandestins
omplint el meu cel
de llampades que s'assemblen
a paradisos artificials.
I així vaig tirant.

Una promesa ajornada,
com un cos que s’esmuny
d’unes ansioses mans.
Una veritat tangible,
ara ací i adés allà,
escampant pertot
trossos de vida i de mort.
I així vaig tirant.