dissabte, 9 de març del 2024

INDESIDENTER


Un dels misteris actuals més grans és per què hi ha tanta gent subjugada per la mentida.
La primera consideració que se m'acudeix és que la mentida actua com una teràpia quan la veritat ens fa mal o ens causa maldecaps. En aquests casos, no es pot parlar d'engany sinó d'autoengamy, ja que no hi ha cap víctima de la mentida, sinó connivència amb l'engany. Ara bé, en el plànol moral, jo crec que s'ha de mantindre una certa jerarquia quant al rebuig que mereixen els actes dels qui propal·len mentides interessadament i els actes dels pobres desgraciats que se les creuen perquè necessiten una mica d'esperança, i a falta d'un remei més eficaç, s'acontenten amb qualsevol cosa.
La mentida, per tant, té prestigi, però se l'ha guanyat de forma molt dolenta. Qui es creu a gratcient una mentida, que moltes vegades és tan basta que no hauria de ser capaç per si mateixa d'enganyar a ningú, és perquè està desesperat, i aquesta desesperació el col·loca en una situació d'inferioritat respecte a aquell qui, conscient de la feblesa del proïsme, fa servir les arts més vils, inclús els diners públics, per a guanyar poder, prestigi i riquesa.
L'anterior constatació em porta a fer una altra consideració: quan la mentida és acceptada voluntàriament pel seu destinatari, i esdevé autoengany, no pot dir-se que hi haja una víctima de l'engany, però sí que hi ha un perdedor, perquè l'autoenganyat es degrada com a persona, i no sols es degrada sinó que reconeix al mentider una superioritat.
El vot és una manifestació de voluntat, no de coneixement. El que es demana al votant és que diga qui vol que el represente, per les raons o les desraons que siguen. Això fa que, en democràcia, siga molt difícil penalitzar la mentida si els ciutadans la consenten. Ara bé, si una democràcia es basa en la mentida és perquè ha arribat un moment en què una majoria de la societat s'ha degradat i ha acceptat ser de pitjor condició que aquells qui els agombolen amb cants de cigne.
Front a aquesta claudicació, cal recordar "Indesidenter", el poema d'Espriu musicat meravellosament per Raimon:


Nosaltres sabíem 
d'un únic senyor 
i vèiem com 
esdevenia 
gos. 
Envilit pel ventre, 
per l'afalac al ventre, 
per la por, 
s'ajup sota el fuet 
amb foll oblit 
de la raó 
que té. 
Arnat, menjat 
de plagues, 
sense parar llepava 
l'aspra mà 
que l'ha fermat 
des de tant temps 
al fang. 
Li hauria estat 
senzill de fer 
del seu silenci mur 
impenetrable, altíssim: 
va triar 
la gran vergonya mansa 
dels lladrucs. 
Mai no hem pogut, 
però, desesperar 
del vell vençut 
i elevem en la nit 
un cant a crits, 
car les paraules vessen 
de sentit. 
L'aigua, la terra, 
l'aire, el foc 
són seus, 
si s'arrisca d'un cop 
a ser qui és. 
Caldrà que digui 
de seguida prou, 
que vulgui ara 
caminar de nou, 
alçat, sense repòs, 
per sempre més 
home salvat en poble, 
contra el vent. 
Salvat en poble, 
ja l'amo de tot, 
no gos mesell, 
sinó l'únic senyor. 

divendres, 1 de març del 2024

ELS FETS I LES PARAULES

No hi ha fets en estat pur. Tot allò que passa va seguit de paraules que ho interpreten. I, amb el pas del temps, a mesura que la memòria esdevé més i més fràgil, el que resta d'una manera dominant és un relat que s'apropa més a la ficció que no a la realitat. Si bé ho mirem, aquesta substitució dels fets per la interpretació és molt semblant a l'actitud que manté un escriptor quan s'inventa una història. La ficció també parteix de la realitat; no hi ha mai ficció pura, però tampoc no pot haver-hi en la literatura realitat pura, perquè la creativitat de l'autor és incontrolable i el porta enllà dels fets objectius.
Hi ha, per tant, en la vida dos processos paral·lels: la realitat que esdevé ficció per la desmemòria, i la ficció que defuig la realitat deliberadament. Per una i per altra via, la qui perd és la realitat i les qui triomfen són les paraules.
Potser per això, en un poema meu, que vaig escriure fa un bon grapat d'anys, hi ha un vers que afirma rotundament: "però no tenim res més que paraules". Ací teniu el poema, és curt:

                                                       COMIAT

Totes les paraules ja han estat dites,
però no tenim res més que paraules.
Quan una veu calla, no és el silenci
allò que resta del cant, sinó el ressò
d’una altra veu que ocuparà el seu lloc
al gran cor on totes les veus en són una.

dissabte, 17 de febrer del 2024

EL TEATRE DE TXÈKHOV

He llegit les cinc peces teatrals majors de Txèkhov: IvànovLa gavinaL'oncle Vània, Les tres germanes El jardí dels cirerers. Quina meravella! 
Igual que passa en la vida real, els personatges de Txèkhov són contradictoris i se senten atrapats enmig d'un món limitat que no els deixa obrir les ales per a volar. Aquesta infelicitat, però, no és deguda normalment a cap desgràcia grossa, sinó que és la mateixa vida, amb el pas del temps, la que s'encarrega de llevar-los la bena dels ulls perquè puguen albirar l'abisme que s'obri davant dels seus peus. Per això se senten vells, encara que siguen joves.
La desesperança de l'ésser humà, en el teatre txekhovià, es dibuixa d'una manera subtil, a través d'escenes quotidianes que no exigeixen de frases rotundes ni d'aclariments sobrers. Com deia el propi autor, "l'art té d'especial i de bo que en ell no es pot mentir ... Es pot mentir en l'amor, en la política, en medicina, pot un enganyar la gent i fins al mateix Déu, hi ha hagut casos ... Però en l'art no es pot enganyar ... Ja veu, sovint em retrauen, fins i tot Tolstoi, m'ho ha dit, que escric sobre bajanades, que no tinc herois positius, revolucionaris, Alexandre de Macedònia o si més no, com en les obres de Leskov, un guàrdia honest ... Però on trobar-los? ¡M'encantaria! Però on són? La nostra vida provinciana, les ciutats sense pavimentar, els pobles, sumits en la pobresa, la gent feta miquetes... Tots quan som joves piulem feliços com teuladins en els fems, però quan tenim quaranta anys ja som vells i comencem a pensar en la mort... ¿Nosaltres, uns herois?... Vostè diu que ha plorat en les meues obres... No és per això que les he escrites. Ho he fet per dir a la gent només una cosa: 'Mireu-vos bé i fixeu-vos en la vida inútil i trista que porteu'. El més important és que la gent s'adone d'això. I quan ho entenguen, segur que construiran una altra vida, una vida millor... Jo no ho veuré, però ho sé, serà una vida completament nova... I els que ja ho han entés? Bé, aquests ja trobaran el camí sense mi... Bé, anem-nos a dormir, s'acosta una tempesta (...)".
En les obres de Txèkhov sempre està present l’aspiració d’alguns personatges a viure en un país lliure, més just i laboriós. I és que Txékhov, nét d’un esclau (la servitud va ser abolida a Rússia l’any 1861), defensava els efectes benèfics de la ciència i el progrés.
Si destaque aquest aspecte de l’ideari del nostre autor, és per subratllar el rigor realista de la seua obra, que no declina davant de les aspiracions més nobles dels seus personatges. En efecte, Txèkhov defensava la causa del progrés, però no permetia que tal aspiració servira per a ennoblir els personatges que defensaven aquest ideal i denigrar els contraris. La grandesa del seu teatre rau en el seu radical compromís amb la vida: el que resulta essencial no és el que pensen els personatges, sinó com viuen i es comporten, amb independència de les seues idees.
Així, per exemple, en El jardí dels cirerers està present d’una manera aclaparadora el pas del temps i el seu poder destructiu, que està a punt de provocar un canvi d'època. Crida l’atenció que una obra així puga ser titllada de comèdia pel propi autor, però així ho va fer. I és cert que hi ha escenes carregades d’un patetisme còmic (humor negre). En aquesta peça teatral, els protagonistes que perden amb el canvi històric que s'aveïna no són ni pitjors ni millors que aquells que hi guanyen. Els perdedors són tractats, aparentment, d’una manera amable, però hi ha molta crudesa en el retrat que se’n fa d’una classe ociosa, incapaç d’evitar el seu final. Els guanyadors són dibuixats, també en aparença, com a avariciosos o dogmàtics, però són els únics aptes per a portar endavant els canvis que la societat reclama.
Al final de l’obra, hi ha un diàleg que posa de manifest com Txèkhov és capaç d’apiadar-se dels seus personatges, sense enganyar a ningú: els dos germans són responsables de la seua desgràcia, però tots podem comprendre el dolor que una persona sent en un moment així, quan t’acomiades d’una casa i un jardí pairals que han sigut l'escenari de la teua infància:
Gaev: (Amb accent desesperat.) Germana meua! Germana meua!...
Liubov Andreevna: Oh, estimat, el meu dolç, el meu meravellós jardí!... La meua vida, la meua joventut, la meua felicitat!... Adéu!...
La veu d'Ània: (Amb alegre crida.) Mamà!
La veu de Trofimov: (Animada i joiosa.) Uuu!...
Liubov Andreevna: Ja anem! (Ixen. L'escenari queda buit. Se sent tancar amb clau les portes, partir els cotxes. Regna el silenci. De sobte, ressona un so solitari i trist; el del cop de destral descarregant sobre l'arbre. Sonen passos.)

dilluns, 5 de febrer del 2024

"EL ESPÍRITU DE LA COLMENA", DE VÍCTOR ERICE

Extraordinària pel·lícula, plena de poesia, on cada component (guió, fotografia, direcció, interpretacions, música, paisatges...) es conjumina amb els altres per assolir una excel·lència artística poques vegades igualada en la història del cine.
He revisitat esta pel·lícula, després de llegir "La vida de les abelles", de Maurice Maeterlinck. En esta meravellosa obra, que barreja la divulgació científica, amb la poesia i el pensament filosòfic, el gran autor belga, per explicar la conducta de les abelles en un rusc, que gira al voltant de la supervivència de l'espècie, recurreix a la suposada existència d'un esperit que ordena a les abelles les decisions més importants de la seua vida (l'eixamenament, el vol nupcial de la reina, la matança dels abegots per les obreres, la construcció de la bresca, etc.). Així, en el rusc, tot està pautat, i les abelles són esclaves d'un esperit que les obliga a portar una vida gris i sotmesa a un horari inflexible, on no caben els sentiments ni les individualitats. L'individu, i la mateixa reina, no tenen voluntat pròpia, perquè és anul·lada absolutament per les exigències de la col·lectivitat.
En la pel·lícula, que està situada cronològicament a la primera postguerra, no és gens difícil apreciar, en la vida gris d'un petit poble castellà, on la gent viu sense il·lusions ni expectatives de canvi, aclaparada per la monotonia i la resignació, un paregut més que notable amb el comportament mecànic de les abelles, que actuen sense iniciativa pròpia, sense preguntar-se per què fan el que fan, i per tant sense possiblitat de canviar.
És el miracle del cine, que enlluerna la mirada encuriosida d'Anna, quan contempla absorta la pel·lícula "El doctor Frankenstein", de Whale, la qui canvia les coses. Anna és una xiqueta que necessita saber el perquè de les coses. No s'acontenta amb les explicacions convencionals de la seua germana, quan li recorda que en el cine tot és mentida i que, per tant, la mort del monstre per la gent del poble, després que aquell mate una xiqueta, és irreal. Anna no pot comprendre que puga separar-se tan clarament la realitat de la ficció, i el que més li intriga és per què el monstre i la societat maten d'una manera tan irracional. D'alguna manera, pense jo, intueix que hi ha un esperit invisible i maligne que mou els fils de la realitat, i que tant el mostre com la xiqueta mereixen compassió, perquè han sigut víctimes d'aquella voluntat manipuladora. El mal està per damunt d'ells.
Cal, doncs, distingir entre l'esperit amagat que tot ho coneix i és l'origen del mal, i l'esperit del monstre de Frankenstein, que és el que busca Anna, i quan el troba, en identificar-lo amb la persona d'un maqui silent que apareix en un moment de la pel·lícula, no li té por, vol fer-se amiga d'ell, perquè ella sap que, tal com va passar a la pel·lícula, a la fi, aquell serà víctima del malvolent esperit del rusc. Quan, per fi, el maqui mor, Anna entra en l'edat adulta, ja que així descobreix que la realitat és tan cruel com la ficció, i pren consciència de la seua identitat: ella no vol ser una abella més en el rusc, vol afirmar la seua individualitat a través de la imaginació, que la porta a anar enllà de la realitat mediocre. Diu: "Soc Anna", i obri la porta perquè l'esperit del monstre amic la visite. Diguem-ne que Anna arriba a la conclusió, en perdre's al bosc, que és possible sobreviure després de desobeir l'esperit del rusc, i que paga la pena ser distinta si a canvi pots arribar al coneixement de móns prohibits a tots els altres. En la seua afirmació com a persona única i irrepetible hi ha, per tant, un descobriment de la llibertat.

diumenge, 28 de gener del 2024

MÚSICA I POESIA

Tant la poesia com la música busquen emocionar intensament els seus receptors. Ara bé, ho fan de manera distinta, perquè la poesia està feta de paraules que tenen un significat concret que el lector ha de comprendre, mentre que la música comunica les emocions més directament a l’oient amb notes i acords que estan mancats d’un contingut semàntic precís.
Aquesta diferència entre música i poesia fa que el camí d'arribada a l’emoció siga més complicat de recórrer en el cas de la poesia que en el de la música.
Bona prova del que acabe de dir és que, per a gaudir de la música, no resulta necessari conéixer el llenguatge musical, mentre que és impossible assaborir un poema sense dominar l’idioma en què està escrit. Este diferent nivell d’exigència, entre altres factors, determina que el número de persones aficionades a la música supere en gran mesura al de lectors de poesia.
Per a acabar-ho d’adobar, l’emoció en la poesia és més difícil d’assolir que en la música, no sols perquè la seua matèria siga la paraula, amb un contingut semàntic que cal desxifrar, sinó també perquè el poeta força el sentit de les paraules per tal d’augmentar la seua expressivitat i aprofundir més en eixe immens misteri que és la vida. Així, la poesia es converteix en el regne de la metàfora, del símbol, que xoca profundament als lectors, als espectadors de l'artifici literari. I això ho complica tot encara més.
El plaer que proporciona llegir un poema està estretament relacionat amb la seua capacitat de transmetre, d'una tirada, allò que el poeta pensa, sent i experimenta, la qual cosa l'obliga a fer ús d'un llenguatge que força les paraules a dir més del que diuen. Per això, la poesia, prou sovint, és difícil de capir, perquè el missatge que vol transmetre el poema és ambigu per si mateix i susceptible, per tant, de generar en els lectors diverses interpretacions. A diferència de la música, per tant, hi ha en la poesia un tret d'ambigüitat molt característic, que ha sigut expressat d’una manera molt eloqüent pel poeta polonés Tadeusz Rózewicz, en el seu poema “Esbós d’un poema eròtic contemporani”, traduït per Josep-Antoni Ysern:

Però és que la blancor
millor descriure-la amb la grisor
un ocell amb una pedra
els gira-sols
en desembre (...)
la més plàstica
descripció del pa
és la descripció de la fam (...)
pura
transparent descripció
de l’aigua
és la descripció de la set
de la cendra
del desert (...)
Mancança fam
absència
del cos
és la descripció de l’amor
és un poema eròtic contemporani

Encara que música i poesia, com hem vist, estan fetes de materials distints, cal destacar que sempre han sigut bones companyes de viatge, perquè la música comunica una emoció tan directa i immediata que ajuda a comprendre el poema i potencia la seua capacitat d’emocionar. La poesia, per la seua banda, dona un significat precís a tot allò que la música sols por referir-nos d’una manera genèrica.
La música és capaç d’encomanar-nos sentiments d’alegria, amor, melangia, dolor, tristesa, enyorança i molts altres més, però no pot aprofundir en la descripció de les seues causes i dels seus efectes concrets. Podem dir que una música és trista, però no hi ha la possibilitat, a partir de la música, de conéixer l’origen i la naturalesa d’esta tristor. La poesia, en canvi, a través de la paraula, permet al poeta traslladar un contingut semàntic més complet. Fet i fet, podríem dir que la música ens fa pensar el que sentim, mentre que la poesia ens fa sentir el que pensem quan llegim el poema. Ambdós ens toquen el cor, però la música ho fa per una via més ràpida.

dissabte, 20 de gener del 2024

VERITAT I REALITAT

Per a Aristòtil, la veritat no és una propietat de les coses, sinó del pensament: no són les coses sinó el que pensem de les coses el que pot ser vertader o fals. Per això, la veritat consisteix a dir d’allò que és, que és, i d’allò que no és, que no és. Ha d’haver-hi una correspondència entre el pensament i la realitat perquè la veritat prospere.

La veritat, per tant, no canvia per caprici, sinó en funció de la realitat, que és canviant i obliga el nostre enteniment, de manera permanent, a fer l’esforç d’identificar la substància de cada cosa.

Ara bé, que la realitat siga canviant no significa que tota la realitat canvie de sobte, sinó que els canvis són parcials i progressius. És clar que qualsevol canvi que es produïsca en la realitat no autoritza a canviar de manera radical l’opinió que tenim de les coses. La lògica ens diu que mantindre una cosa i tot seguit la contrària sols resulta creïble si el que era blanc ha passat a ser negre, i això rarament es veu en la realitat diària.

Com diu Revel, "l'opinió es mou en esferes on no podem reunir més que un conjunt de probabilitats. Tot i això, l'opinió, encara que simplement plausible i desprovista de certesa absoluta, pot ser assolida o no de forma tan rigurosa com siga possible, basant-se en un honrat examen de totes les dades accessibles, La conjectura no equival a l'arbitrari. No exigeix ni menys probitat, ni menys exactitud, ni menys erudició que la ciència".

Per les raons expressades, considere que quan es diu, com fa el president Pedro Sánchez, basant-se en l’estagirita, que “l’única veritat és la realitat”, cal no oblidar que una cosa és la realitat i una altra ben distinta la conveniència. La realitat és la que és i conéixer-la exigeix rigor intel·lectual, mentre que la conveniència sempre és subjectiva i està en funció dels interessos de cadascú.

Pot ser que la conveniència del governant canviant les seues opinions li permeta adoptar decisions que complaguen a molta gent, però que no es disfresse la conveniència de veritat, que això no fa justícia al gran pensador grec. A més a més, cal advertir que el costum de canviar d'opinió per conveniència, quan es tracta d'una persona pública, tendeix a confondre's amb el costum de dir en cada moment allò que més convé. I això ens porta de dret vers el camí de la mentida.

dissabte, 6 de gener del 2024

LA CREACIÓ LITERÀRIA

Una de les satisfaccions més grans que proporciona la bona literatura, és que ens permet accedir a una altra realitat. Perquè tota obra literària suposa la creació d’una realitat distinta a la que ens envolta, que obliga el lector a substituir la realitat “real” per la realitat “fictícia” que es desplega a les seues pàgines. Però aquesta substitució no comporta fugir de la vida, sinó endinsar-se en ella per una altra via.
Resulta subjugant poder canviar de realitat, en el sentit de passar a un nivell de realitat distint, amb la sola condició de dedicar un temps a la lectura. Una lectura que no sols ha de ser atenta, sinó també crítica, a fi de no perdre mai de vista les relacions existents entre la història que ens conta l’escriptor i la que nosaltres vivim. Així, no serà difícil que la ficció il·lumine alguns racons de la nostra quotidianitat que fins aleshores havien restat foscos.
I és que la realitat es presenta sovint d’una manera ambigua o amagada sota una gran varietat de disfresses, i no es deixa atrapar fàcilment. En canvi, la millor ficció, en ser fruit de l’enginy i de la sensibilitat de l’escriptor, té la virtualitat de desvelar-nos allò que els nostres ulls no solen veure, i també les raons que tenim per a dubtar del que se’ns vol vendre en la vida real com una veritat incontestable. En definitiva, la literatura juga un paper essencial en el procés de maduració de l’individu i, per tant, de la societat.
En un estat totalitari o autoritari, el poder estableix la censura i altres mesures de caire sancionador per a frenar la llibertat creadora. En un estat que es declara democràtic, les actuacions són més subtils, i s’utilitzen unes vies molt delicades per a controlar la creació literària i redirigir l’interés del públic cap a determinades obres menys compromeses.
A hores d’ara, el principal perill que ha d’acarar la creació literària és la banalització que impera a la nostra societat. No es donen les condicions idònies perquè el nivell d’exigència dels lectors siga cada vegada major. Ans al contrari, el que passa és que el públic, en general, busca en la lectura una distracció supèrflua més que no una distracció que li permeta endinsar-se per camins inexplorats, ja que s’ha estés la idea que són uns altres els responsables de prendre les decisions i que l’esperit crític minva les possibilitats efectives de triomf social. Al capdavall, els llibres deixen de ser aquells instruments útils per a aprofundir en el coneixement de la nostra realitat, a partir de la ficció, i es transformen purament en una manera de passar el temps sense cap altra pretensió, la qual cosa afavoreix que les mancances actuals del nostre sistema democràtic es perpetuen.
La bona literatura necessita d’un esforç, i cada vegada hi ha menys lectors generosos disposats a fer front a aquesta exigència. Sols cal fer un repàs de la proliferació d’escriptors mediàtics que esdevenen supervendes, de les obres que guanyen els premis literaris més ben remunerats o dels best sellers que circulen pertot arreu, per a verificar la certesa del que acabe de referir.
A propòsit de la creació literària i la seua estreta relació amb la vida, hi ha un poema meu que fa així:
                                                    POEMA CAPGIRAT
Aquest poema s’inicia amb un rerefons
de foscor que presagia tempesta, i és fàcil
que, com tants altres d’origen semblant,
acabe malament.
Les circumstàncies obscures el decanten
cap a un negre final, i contra aquest destí
poc hi puc fer, per bé que no descarte
del tot la sorpresa,
perquè en tota composició poètica domina
l’imponent primer vers, però, de vegades,
la brusca aparició d’un pensament extraviat
obra el miracle,
i els versos següents il·luminen el poema
fins a treure’l del seu entorn ancestral,
i així la inclinació fatal del principi
resta alterada.
És un misteri entendre si aquesta gran força
que assenyala el devenir del poema sols actua
sobre el paper o és capaç d’agarrar la vida
i capgirar-la,
com ens intrigaria saber per què fem versos,
si no sentírem de tard en tard com d’intensa
és aquesta experiència d’escriure sobre la vida
per a provocar-la.

dissabte, 30 de desembre del 2023

COMUNICACIÓ I INFORMACIÓ

Opinem a partir dels fets actuals o històrics, però els fets en si mateixos no són opinables: un pot manifestar que no li agrada que ploga, però no pot negar l'evidència de la pluja.
Com que vivim en un temps on la propaganda ens fa dubtar de tot, és ben fàcil negar els fets i, a més, com que hi ha la possibilitat d'escampar la mentida a través de les xarxes socials, qualsevol eixerebrat o malvolent té al seu abast la possibilitat de contribuir, junt amb molts altres de la seua espècie, que la representació falsa de la realitat passe a ocupar el paper de la cosa representada, i així es perd no sols la preeminència de la veritat sobre la mentida, sinó la mateixa veritat ja que els fets són desplaçats pels no-fets.
En una societat democràtica, on tothom es pot informar lliurement, resulta sorprenent que haja avançat tant l'engany i la mentida, a tots els nivells. Com diu Sánchez Pintado, referint-se a la mentida política, "un dels indicadors més sensibles de la qualitat democràtica d'una societat és la quantitat i el tipus de mentides públiques que circulen en ella sense provocar la reacció del cos social". Perquè cal presuposar que, en una societat lliure, la gent no és pas tan ximple, i davant de mentides mancades d'un mínim de versemblança resulta impossible l'engany si no va acompanyat, en molt bona mesura, de l'autoengany. I aquest tipus de plantejaments són més propis de les societats totalitàries que no de les democràtiques.
Com diu Koyré, "segons l'antropologia totalitària, el pensament, és a dir, la raó, la capacitat d'esbrinar el que és vertader i el que és fals, és una cosa molt escasa i molt poc estesa arreu del món; pertany a les elits i no a la massa, que està guiada, o millor dit, moguda per l'instint, per la passió, pels sentiments i pel ressentiment. No sap pensar. Ni sap el que vol. Tan sols obeir i creure".
Jo no dic que les societats democràtiques, tal com nosaltres les coneixem, hagen arribat a aquest extrem, però resulta palés que hi ha una tendència clara a produir mentides de manera massiva, i que proliferen les formes de desinformació i de control de l'opinió pública. Front a aquesta hipertròfia de la mentida, l'única reacció democràtica possible és, per descomptat, la força del pensament, però això sols serà possible si els ciutadans estem a l'aguait i no caiguem en el conformisme.
Cal no oblidar que hui en dia la informació, en gran nombre de casos, és també desinformació. Segons el pensador racionalista francés Revel, s'ha abandonat el coneixement objectiu dels fets i la seua corresponent anàlisi racional, per a substituir-los per una exposició arbitrària, impregnada de judicis de valor subjectius. I això passa perquè l'informador no actua de bona fe, sinó que es limita a extraure unes conclusions prefabricades, fruit d'una deformació o selecció prèvia de les dades. Fet i fet, el que domina és la comunicació i no la informació.

divendres, 22 de desembre del 2023

SOBRE LA FELICITAT

Molts filòsofs, des d'Epicur, han associat la felicitat amb l'absència del dolor. Hi ha qui pensa que una definició així no li fa justícia a la felicitat, ja que no en destaca cap valor positiu, sinó que es limita a dir-nos el que no ha de tindre una persona per a sentir-se feliç. Tanmateix, donat que Grècia és el bressol de la filosofia, caldrà reflexionar una mica sobre aquest concepte, perquè alguna cosa de trellat ens voldiren dir tan grans pensadors quan fixaven tot el secret de la felicitat en una mera negació del dolor.
La primera cosa que m'acudeix a la ment és que la felicitat té significats diferents segons persones i circumstàncies vitals. I tinc molt clar que l'edat té una gran influència a l'hora de definir-la d'una manera o d'una altra distinta. Quan som joves volem menjar-nos el món, i no ens acontentem amb qualsevulla cosa. Per això, un jove difícilment s'avindrà a acceptar que la felicitat ja en té prou amb l'absència del dolor, i en demanarà més per a assolir una definició que el complaga. Però si li preguntem quina cosa és aquella que considera essencial per a sentir-se feliç, segurament li costarà prou de temps arribar a una conclusió clara, perquè intueix que -diga el que diga- acabarà penedint-se de no haver dit una altra cosa.
A partir d'una certa edat, la percepció que tenim de la felicitat canvia, i de bones a primeres ens sorprenem pensant que ja en tindríem prou si ens deixaren viure tranquils, sense les agres preocupacions, els horaris crònics i i els dessabors diaris. L'experiència de la vida ens ensenya que tot allò que anem aconseguint és important, però ni calma el nostre desig ni la felicitat que va associada a cada nova conquesta dura gaire, perquè a l'endemà apareixen problemes d'una altra mena. La maduresa comporta l'adopció d'un punt de vista més realista, i si el jove només pensa en el camí d'anada, quan ens acostem a l'edat provecta som conscients que hi ha també una tornada, i això ens fa mirar les coses amb un cert distanciament, i pensem que seria bonic que ens passara una cosa determinada, però si no l'aconseguim tampoc s'acabarà el món. Al capdavall, lluitem perquè ens passen coses bones, però quasibé sempre acaba pesant més l'ànsia de poder respirar en pau al nostre racó, lluny del soroll mundà.
Aquestes consideracions, em porten a una última reflexió: deia Lennon que "la vida és això que ens passa mentre estem ocupats en altres coses". En efecte, mentre ens trobem bé de salut i lliures d'una desgràcia grossa, no valorem el que tenim, perquè allò que ens preocupa és el que estem fent en cada moment. Tanmateix, això no vol dir que l'absència del dolor no siga important per a la nostra felicitat, sinó que ho donem per fet, perquè allò que una persona té i no li costa d'aconseguir no ho valora. Tan aviat perdem la salut o ens sobrevé la desgràcia, ens adonem que l'absència del dolor és el més important de la nostra vida, i que no hi ha cap felicitat superior a eixa, tot i que fins a eixe fatídic moment no ens n'havíem adonat.

divendres, 15 de desembre del 2023

EL PODER DE LA FICCIÓ


Charles Dickens, al començament de la seua novel·la Història de dues ciutats, diu així: "És un fet sorprenent i digne de reflexió que tot ésser humà estiga constituït de tal forma que sempre haja de ser un profund secret i un misteri per als altres. Quantes vegades entre de nit en una gran ciutat, pense molt seriosament que totes i cadascuna d'aquelles cases apilades en l'ombra tanquen el seu propi secret; que cada habitació de cadascuna d'elles tanca el seu propi secret; que cada cor singular que batega en els centenars de milers de pits que les habiten és, en alguns dels seus somnis i pensaments, un secret impenetrable per al cor més pròxim".
En 1927, quasi 70 anys després, un altre novel·lista anglés, E.M. Forster, va tornar sobre el tema per a posar en relleu la diferència fonamental que existeix entre la gent de la vida quotidiana i la dels llibres. En la vida diària, va escriure Forster en Aspectes de la novel·la, mai ens entenem, no existeix ni la completa clarividència ni la sinceritat total. Ens coneixem per aproximació, per signes externs i aquests funcionen bastant bé com a base de la societat, i fins i tot per a la intimitat. Però la gent d'una novel·la, si el novel·lista ho desitja, pot ser compresa del tot pel lector. La seua vida interna pot revelar-se tant com la seua vida externa.
El que estos dos grans novel·listes ens van ensenyar, doncs, és que la realitat i la ficció es complementen, és a dir, com que el nostre coneixement de la realitat és limitat, el que fa l'escriptor, per mitjà de la ficció, és convidar el lector a passejar per la part oculta de la vida, no fent-li vore el que en realitat és, ja que això no es pot saber, sinó el que podria ser.
L’eina que fa servir el novel·lista per a descobrir el que està amagat és la imaginació, que és tant com dir la invenció. Per tant, la literatura és artifici, ja que inventa una nova realitat, però no és una invenció gratuïta, sinó que busca aprofundir en el coneixement de l'ésser humà.
Si el novel·lista es limitara a copiar la realitat, el seu ofici no seria necessari, ja que ens repetiria el que ja sabem. Copiar la realitat no porta enlloc, perquè restaria inèdita la part més sucosa: el que roman ocult a la nostra vista, que és un misteri apassionant que paga la pena descobrir. I el que fa la literatura és convidar-nos a participar en eixe descobriment. Per això la literatura és una ficció que no manipula la realitat sinó que la completa, i, en completar-la, la transcendeix.
Si bé ho mirem, la realitat i la ficció són dos factors també fonamentals en la vida quotidiana, ja que tothom fa servir la imaginació per a defugir la vulgaritat. La invenció d'una realitat més amable ens ajuda a sobreposar-nos als colps de la vida.
La gran diferència entre la ficció quotidiana i la literària, és que la primera pot portar-nos a la frustració o la bogeria si ens l'acabem creient amb excés, mentre que la segona sempre intenta ser gratificant, ja que l'escriptor no enganya ningú: la seua funció no és afirmar ni negar, sinó presentar una realitat imaginada per a obrir-nos la porta a tot el que és possible.
El Quixot és un personatge fictici que es comporta com una persona real: li apassiona tant el món de la cavalleria errant, que acaba creent-se que ell mateix és un digne representant d'eixa ordre, i se'n va de casa en cerca d'aventures. No sols es comporta com un boig, sinó que evidentment ha perdut el trellat. Si Cervantes haguera acabat ací el seu relat, s'hauria limitat a copiar la realitat d'una persona víctima de les seues ensomiacions. Molts ens voríem retratats en este personatge, tot i que pocs portem les nostres invencions a tal extrem. Però Cervantes va anar molt més enllà de l'anècdota inicial, i va ser capaç de recrear tot un món ple de saviesa popular, aventures, humanitat, sentiments contradictoris, etc. Ens va mostrar com pot ser la vida si som capaços de mirar enllà del que tenim davant, va crear el prototip del somiador i va concatenar una sèrie d'històries que posen de manifest com d'apassionant pot resultar la vida si tenim el coratge de  defendre els nostres ideals.
El llibre del Quixot transcendeix, doncs, la realitat i la substitueix per una representació viva d'una idea que ens fa vore el món d'una altra manera.
Per això s'ha dit que el Quixot és un boig que es converteix en un model dels valors humans més alts: de la fe, de l’ideal, de la llibertat, de la justícia i, fins i tot, de la mateixa raó, ja que té intervals lúcids en què ningú posa en dubte la discreció de les seues sentències, ni dubta que el món seria millor, si fora com ell el concep malgrat la seua bogeria: net de maldat i d’interés. Amo i criat es compenetren fins a semblar cada un la meitat de l’ésser humà, i iŀŀustren el descobriment de la complexitat humana.

divendres, 8 de desembre del 2023

SOBRE LA MODERACIÓ

Diu TODOROV que “la democràcia suposa la moderació: l'equilibri entre els diversos factors que configuren la convivència. Quan un element s'imposa sobre els altres, apareixen els totalitarismes. Les societats comunistes imposaven el col·lectiu sobre l'individual. L'ultaliberalisme, en portar la defensa de la llibertat, sobretot la llibertat d'empresa, a les seues últimes conseqüències, acaba per sotmetre les llibertats individuals. La democràcia es basa en la limitació entre els diversos valors. Cal acceptar l'existència d'un bé col·lectiu, però aquest no pot liquidar el dret de l'individu. Cal reconéixer la llibertat individual, però aquesta no pot evitar les mesures que generen el benestar dels més”.

Per tant, el pensament d’aquest autor ens porta a la conclusió que “sense limitacions mútues no hi ha democràcia”. O dit en unes altres paraules (ARISTÒTIL): “Optar pel terme mitjà és ser virtuós”.

Si mirem al nostre voltant, és ben fàcil adonar-se que vivim un temps en què la gent ha oblidat la importància de la moderació. I jo crec que la raó fonamental d’aquesta mancança és que, a causa dels grans perills que amenacen el futur del món tal com el coneixem actualment, les societats s’han tornat desconfiades i, en la seua reacció primària, de caràcter defensiu, hi ha un component essencial d’irracionalitat que s’imposa al seny i a la reflexió.

La moderació no és possible quan ens deixem guiar pels sentiments i no per la raó. Si les emocions triomfen sobre el pensament, estem abocats a la contradicció i al fracàs, perquè no es pot esperar coherència i rigor, sinó destrellat i caprici, de qui sols escolta les paraules que més li agraden, sense parar esment a analitzar-les ni a contrastar-les amb altres arguments.

Hui en dia els moderats han esdevingut una rara avis que està mal vista, perquè els extremistes de tots els costats els titllen de traïdors a la causa. I conste que no estic parlant dels equidistants, ja que aquests són gent còmoda que s'absté de mullar-se per a evitar-se problemes. Aquesta apatia és impròpia d’un moderat, que no defuig exposar la seua opinió quan és menester i denunciar la mentida.

La moderació naix del dubte, i per a dubtar és necessari pensar i admetre que pots estar equivocat. En això els moderats són radicals: no admeten que ningú els diga que són infalibles, perquè la possibilitat d'estar equivocats els estimula a seguir endavant en busca de la veritat, que no és mai una veritat absoluta, sinó perfectible. En canvi, els qui se situen en els extrems són capaços d'ignorar els fets, si contradiuen els seus desitjos. Per a negar l'evidència, s'autoenganyen i viuen feliços en el seu món, sense preocupar-se de la injustícia que tota mentida comporta quan vol imposar-se als altres.

Fet i fet, considere que ser moderat és la manera més progressista que hi ha de ser demòcrata, ja que la moderació està lligada a una concepció deliberativa i no agregativa de la democràcia. La deliberación i l'agregació són dues maneres molt distintes d'entendre la democràcia, que han estat estudiades per la filòsofa ADELA CORTINA. Per a aquesta pensadora, els partidaris de la democràcia deliberativa entenen “que la democràcia és el govern del poble i que s’expressa a través de la regla de la majoria, però també que la manera d’arribar a la dita majoria resulta essencial. I en aquest punt s’enfronten sobretot els partidaris de la democràcia agregativa, els qui consideren que l'individualisme és insuperable, que els individus no construeixen els seus interessos socialment, sinó que ja els tenen i no poden modificar-los a través del diàleg i la deliberació per a intentar forjar una voluntat comuna. Per tant, l'únic mode d'aconseguir una majoria consistiria, segons ells, a sumar, a agregar els interessos individuals a través de votacions, sense molestar-se a intentar entaular diàlegs que permeteren generar acords. Aquesta és la proposta d'un neoliberalisme passat de moda, convençut que és impossible anar més enllà del que Rousseau entenia com a ‘voluntat de tots’, que és a la que s'arriba quan cadascú persegueix el seu propi interés, mentre que la voluntat general, clau per a la democràcia, és aquella en què els ciutadans prenen les seues opcions buscant el bé comú i no sols el seu propi bé. Des d'aquesta perspectiva, no intentar el diàleg seria regressiu; la votació seria el fracàs de la deliberació”.

En una època tan convulsa com la que ens ha tocat viure, apostar per la moderació és un compromís ètic, ja que la via agregativa difícilment serà capaç de solucionar els grans problemes actuals. Per tant, el que ens estem jugant és el nostre futur. Com diu IRENE VALLEJO, "en moments de dilemes i conflictes, no hi ha exercici més difícil –i potser, més essencialment humà– que preguntar-se per les raons i emocions de l’adversari. Reconéixer que la línea divisòria entre barbàrie i civilització no és una frontera territorial, sinó un traç ètic oscil·lant dins de cada país, de cada grup, de cada individu. Rebatre el miratge de l’aparent unanimitat. Enganyats per aquesta fal·làcia, contemplem els desconeguts, enemics o estrangers com a grups monolítics amb posicions hostils nítides. Encaixem els altres en un motlle únic que justifique la nostra enemistat, quan ni tan sols nosaltres mateixos aconseguim posar d’acord les nostres pròpies contradiccions i polifonies interiors".

dijous, 7 de desembre del 2023

SOBRE EL DUBTE

Si tens una mica de coneixement reflexiu de les coses, és impossible no dubtar. Som contradictoris, la mateixa societat ho és també, perquè hi ha moltes maneres de pensar i de ser, i a més a més aquestes maneres són canviants. Tenim clar el que pensem en un moment donat, però no sabem el que pensarem un altre dia, i així és impossible creure que estem en possessió de la veritat, perquè ens envolta gent que és capaç també d'argumentar i de defendre els seus platejaments amb la mateixa seguretat o inseguretat que nosaltres.
Dubtar és sa perquè actua com el millor antídot contra el fanatisme. Qui dubta sap que no pot imposar a ningú les seues idees, perquè prou farà si és capaç de conservar-les, ja que sense voler se li esmunyen de les mans obrint pas a noves idees. Ara bé, no tots els dubtes són iguals: hi ha el dubte metòdic cartesià, que té una base científica i aspira a traçar el camí d'arribada al coneixement vertader. Però també hi ha, al pol oposat, el dubte escèptic, que no s'acontenta amb res i sempre deixa entre parèntesi qualsevol asserció. Si bé ho mirem, tant el racionalisme cartesià com l'escepticisme, amb els seus respectius tipus de dubtes, tenen un fonament comú: la desconfiança. Descartes desconfiava dels sentits i per això ens convidava a trobar la veritat a partir de la pròpia raó i de les evidències que ella mateixa és capaç de generar. I la desconfiança de l'escèptic és tan notable que, fins i tot, nega la mateixa possibilitat d'arribar a l'estat de certesa. Són dubtes, doncs, que tard o d'hora, poden provocar un neguit vital, una angúnia primària, que és l'arrel que alimenta un altre dubte molt més profund, que és l'anomenat dubte existencial, que és un dubte que ens empeny a fugir de nosaltres mateixos inventant una realitat paral·lela. Com deia Kierkegaard, "l'home sempre pretén desfer-se de si mateix, del jo que realment és per a arribar a ser un jo de la seua pròpia invenció". És una manera elegant de dir que la ficció forma part de la nostra realitat diària, que com deia Calderón la vida és somni, i això no vol dir que siga mentida, sinó que aspirem a viure-la a la nostra manera.
Si bé ho mirem, tots els dubtes es fonamenten en l'estima per la veritat. Però no en qualsevol estima, sinó en una estima molt sincera, tan exigent que no s'acontenta amb unes poques evidències per a donar-la per provada. Hi ha, per tant, una diferència molt gran entre el qui canvia de parer segons la seua conveniència, i el qui ho fa empés pel dubte. El primer menysprea la veritat i la defuig com si fora una bestiola, el segon la idolatra tant que desconfia de la seua capacitat per a posseir-la, però no renuncia mai a ella.

diumenge, 3 de desembre del 2023

SÍ, PERÒ...

La conjunció adversativa “però” és utilitzada de manera abusiva i indiscriminada, fins i tot per a negar allò que s’acaba de dir. Així, no resulta gens infreqüent comprovar com persones aparentment assenyades comencen expressant el seu parer sobre una qüestió d’actualitat, més aviat polèmica, i tot seguit fan un ús i abús de la dita conjunció per a referir un seguit de matisacions, excepcions i condicionaments a la que, de bon principi, semblava ser la seu opinió, de tal manera que aquesta esdevé buida de contingut en ser contradita pel seu suposat defensor.
Aquesta tècnica podríem dir-ne que constitueix una alternativa a l’eufemisme, ja que persegueix la mateixa finalitat: contar les coses d’una manera distinta a com en realitat es pensen, a fi de suavitzar el missatge. Principalment, això passa perquè els personatges públics saben molt bé que, en determinats contextos, no els convé expressar allò que pensen d’una manera franca. Per tant, consideren més oportú fer aquest tipus de circumloquis, i així afirmar una cosa per a negar-la a continuació.
Algú podrà creure que millor és això que no practicar la crua mentida. Però entre l’una i l’altra no hi ha tanta diferència. Al capdavall, qui abusa del “però” també falta a la veritat, tot i que siga d’una manera elegant. A més, no sempre és innocent el recurs a aquesta tècnica, ja que solen emprar-la els qui no diuen clarament allò que pensen, perquè volen enganyar a la gent.
Són molts els exemples que podríem relacionar ací sobre la utilització impròpia de la conjunció “però”. Com ara: en una entrevista televisiva, li pregunten a un governant si està a favor d'adoptar unes determinades mesures que la majoria de la societat demana. Com que l'entrevistat sap molt bé que no li convé dir d’una manera oberta i sincera el que pensa, automàticament respondrà que "sí". I tot seguit, a través del "però", començarà a fer valdre les excepcions que neguen allò que acaba d'afirmar. Així, una modesta conjunció, que està pensada tan sols per a enllaçar oracions o parts d'una mateixa oració, es fa servir per a assegurar una cosa, en la qual realment no creu el polític, i la contrària, que expresa el seu parer més franc. Així és com el "però" tranforma en inevitable allò que si es diguera de dret resultaria senzillament inacceptable per a molts ciutadans.

dimarts, 28 de novembre del 2023

REALITAT I FICCIÓ

Realitat i ficció es complementen: la realitat és el que és i la ficció, el que imaginem.
La realitat alimenta la ficció i aquesta enriqueix la realitat perquè ens ajuda a comprendre-la.
Sense ficció, les nostres vivències serien més pobres, i sense realitat, viuríem en el deliri.
No és més humana la realitat que la ficció: la nostra identitat està feta de realitat i de ficció. Si no tenim cura d'aquesta dualitat ens deshumanitzarem. Un ésser humà que no xafa terra, o que no imagina el que la realitat amaga, autolimita les seues facultats.
La realitat es reconeix en la veritat. Si neguem la veritat, neguem la realitat. En canvi, la ficció es reconeix en la llibertat: el acte creador és un acte essencialment lliure.
Som al mateix temps racionals i irracionals, però sabem ordenar aquesta contradicció. La realitat cal afrontar-la sempre, però podem redescobrir-la a través de la ficció. Per això, la ficció fa que la realitat siga més profunda, i la realitat fa que la ficció siga més bella.
La literatura escrita té quatre mil anys d'història, i l'experiència ens diu que els millors llibres i els millors contes es van escriure fa molts anys. Difícilment ningú podrà superar Homer, Sòfocles, Virgili, Dant, Ausiàs March, Shakespeare, Cervantes, etc.
Qualsevol clàssic ha de ser llegit prescindint de l'anècdota, perquè el que perviu d'aquells grans autors és la categoria: el misteri de l'ésser humà que es despulla davant de nosaltres de la manera més bella possible.
És clar que tothom no està preparat per a llegir els clàssics, perquè sols poden gaudir de la seua lectura els qui viuen en la realitat i busquen en la literatura respostes al gran misteri de la vida.
Fins i tot, hi ha pedagogs que consideren que per raons profilàctiques han de privar els seus deixebles d'eixe tipus d'experiències, perquè no veuen en la ficció llibertat creadora sinó una veritat que no admet segones i terceres lectures, i de rebot pensen que la realitat no és veritat sinó llibertat d'elegir en quin nivell de realitat o d'irrealitat vivim.
Per tant, per a aquesta nova tendència postmoderna, com que la ficció és veritat, no existeix la ficció, i com que la realitat és només llibertat, no existeix la realitat. El que resta és un tòtum revolutum en el qual la realitat i la ficció no saben mai on són.

dilluns, 20 de novembre del 2023

VERITAT I MENTIDA



En "Veritat i mentida en la política", Hannah Arendt ens adverteix que, quan la política es desvincula de la veritat, corromp la democràcia des de dins i converteix el poder en una màquina de destrucció. No es refereix a la veritat metafísica, sinó a la veritat factual, la que es basa en el respecte pels fets i permet una deliberació pública ajustada a la realitat.

Arendt ja va advertir sobre els perills que comporta utilitzar la capacitat persuasiva de la propaganda per a tractar que la realitat s'adapte a la teoria, de les conseqüències de supeditar la interpretació dels fets a les pròpies creences i de desentendre's del que és possible per a substituir-ho pel que és imaginat. Quan els polítics intenten confondre i pretenen que la seua interpretació interessada i distorsionada dels fets siga creguda com una veritat, estan corrompent la democràcia. I si quan diuen defensar una causa il·lusòria ho fan a més per a defensar determinades posicions de poder, estan incorrent en un engany deliberat.

Si bé és cert que la mentida forma part estructural de la política, fins a molt recentment, el paper en la conformació de l'opinió pública d'altres elements com la diversitat d'actors polítics, la defensa efectiva del dret a la informació i el paper dels mitjans de comunicació, permetia mantindre un equilibri imprescindible per al desenvolupament de la democràcia. L'impacte de la tecnologia, i la seua transformació de les lògiques comunicatives, trenca en gran manera aquests equilibris, posant en qüestió una sèrie de pilars democràtics. Les estratègies de desinformació incideixen no solament en la capacitat de distribució, sinó també en el temps d'aquesta, la sentimentalització de les decisions polítiques, la fragmentació de l'opinió pública, la creació d'esferes públiques paral·leles, i la seua consegüent polarització, l'absència de referències informatives vàlides i la creació d'un clima de sospita general que posa en qüestió el paper de la veritat i posa en perill la democràcia.

Un acord sobre l'existència de la veritat i la possibilitat d'aconseguir-la torna a ser el fonament indispensable d'una vertadera democràcia. Com assenyalava Claudio Magris: «Moltes coses dependran de com resolga la nostra civilització aquest dilema: si combat el nihilisme o el porta a les seues últimes conseqüències.» Hui més que mai la veritat, com a component essencial per a la formació de l'opinió pública, més que una obligació moral és una necessitat política, un requisit indispensable de la democràcia.

Com deia Arendt, "els fets i les opinions, encara que han de mantindre's separats, no són antagònics; pertanyen al mateix camp. Els fets donen forma a les opinions, i les opinions, inspirades per passions i interessos diversos, poden divergir àmpliament i encara així ser legítimes mentre respecten la veritat factual. La llibertat d'opinió és una farsa si no es garanteix la informació objectiva i no s'accepten els fets mateixos".