diumenge, 19 de novembre de 2017

SOBRE LA MANIPULACIÓ

El poder, per definició, manipula a fi d'imposar la seua veritat. En un règim democràtic, aquesta imposició es fa per vies més "amables", però resulta inqüestionable la seua efectivitat. El que diferencia una democràcia d'una dictadura no és, per tant, el fet en si que el poder manipule, sinó l'existència d'una Constitució que permet a la ciutadania elegir el relat que més li agrade. Perquè, això sí, cal aclarir que hi ha una graduació quant a l'honestitat de les intencions.
Com deia Foucault, “existeix un combat «per la veritat», o almenys «al voltant de la veritat» —una vegada més entenga's bé que per veritat no vull dir «el conjunt de coses vertaderes que cal descobrir o fer acceptar», sinó «el conjunt de regles segons les quals es discrimina la veritat de la falsedat i es lliguen a la veritat efectes polítics de poder»; s'entén així mateix que no es tracta d'un combat «en favor» de la veritat sinó entorn de l'estatut de la veritat i al paper econòmic-polític que juga. Cal pensar els problemes polítics dels intel·lectuals no en termes de «ciència/ideologia» sinó en termes de «veritat/poder»”.
La veritat científica i la veritat ideològica pertanyen a un nivell de veritat que és de caire racional, però n'hi ha un altre tipus de veritat que es correspon amb els fets: la "veritat factual". Segons H. Arendt, aquesta veritat és la que "incideix directament en la política al relacionar-se amb l'opinió (o amb allò que la postmodernitat anomena «relats» o «narratives»)".
En la lluita pel poder, la veritat racional resta en un segon pla, i el que passa a tenir un gran protagonisme de cara a la societat és la veritat factual. Aquesta és la que molesta als qui aspiren a mantenir o conquerir el poder i, per tant, és la que pateix tot tipus de tergiversacions a fi de manipular la gent i aconseguir vots.
La societat ha de defendre's d'aquestes manipulacions que cada vegada són menys subtils perquè hem baixat els braços davant d'elles. Com destacava la dita filòsofa, "els fets i les opinions, encara que han de mantenir-se separats, no són antagònics; pertanyen al mateix camp. Els fets donen forma a les opinions, i les opinions, inspirades per passions i interessos diversos, poden divergir àmpliament i encara així ser legítimes mentre respecten la veritat factual. La llibertat d'opinió és una farsa si no es garanteix la informació objectiva i no s'accepten els fets mateixos".

dijous, 16 de novembre de 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (7)

L’ànima humana es va crear quan va nàixer el primer home, i d’això en fa tan sols 2,5 milions d’anys, mentre que l’univers es va crear fa 13.700 milions d’anys. La creació, per tant, no es va completar fins que van transcórrer 13.697,5 milions d’anys des que va començar, quan els dinosaures ja s’havien extingit.
***
La gent sol dir que un metge és bo quan és simpàtic i atent, la qual cosa sols pot ser certa en la mesura que la simpatia i la bona atenció tinguen facultats curatives.
***
És difícil saber perdre, però encara ho és més saber guanyar.
***
Jo sóc jo, més les meues circumstàncies i les de molts altres.
***
La millor defensa que es pot fer de la democràcia és exigir la veritat.
***
No hi ha el kilòmetre zero perquè ningú no ha vist mai mil metres de no-res.
***
No ens entra al cap que una cosa no tinga límits, per això anomenem no-res al buit infinit on és immers el nostre univers i, possiblement, molts altres universos. És a dir, la única cosa que el nostre enteniment accepta que puga ser il·limitada és la no-cosa.
***
No tinc molt clar si l’infinit existeix perquè matemàticament es demostrable, o si l’infinit és demostrable matemàticament perquè existeix.
***
De vegades els arbres no ens deixen veure el bosc, però n’hi ha d’altres en què és el bosc el que no ens deixa admirar els arbres.
***
Qui no viu com pensa, acaba pensant com viu si abans no es cansa de pensar.
***
Abans de crear-se la matèria, sols hi havia el no-res; per tant, el no-res és tot allò que no és matèria. Donat que la matèria és finita, sols podem trobar l’infinit en el no-res, que d’aquesta manera s’identifiquen.
***
Hi ha qui calla per no ofendre, però de vegades cal parlar perquè el silenci s’interpretaria com una greu ofensa.
***
Diguen el que diguen, la quadratura del cercle sempre ha estat impossible d’aconseguir sense trampes.
***
No tindràs més raó per alçar la veu, però si parles baixet no et sentiran.

divendres, 10 de novembre de 2017

ELS QUEIXONS DE MENA

L'experiència em diu que es queixen més els qui no tenen motiu que els menyspreats de veritat per la deessa Fortuna. En efecte, és tan fàcil donar-li la culpa de tot a un altre, que hi ha una gran predisposició a queixar-se de la pròpia mala sort. Pareu esment en el que vull dir: no estic pensant en aquelles persones que tenen un motiu real de queixa, sinó en tots aquells queixons professionals que, a la mínima, donen una passa endevant i alcen la veu o fan un gemec, mentre diuen: "Sóc el més dissortat del món", quan la veritat és que no hi ha per a tant.
De queixons, n'hi ha de moltes categories, però jo voldria distingir-ne dues classes: 1) Els qui es queixen sense tenir raó. 2) Els qui sense raó es queixen dels qui es queixen tenint-la.
La primera categoria és prou evident, potser la segona demanarà per la meua banda alguna explicació addicional. Quan parle dels queixons que no deixen queixar-se als altres, encara que tinguen motiu, estic posant el dit en la nafra, perquè aquesta mena de queixons és molt prolífica i, per tant, prou perillosa. Es tracta dels qui volen estar més afligits que ningú i els senta mal sentir a un altre que, fins i tot, es queixe amb raó. Li diuen, indignats: "No plores, que no és per a tant! Sense anar més lluny, jo estic pitjor que tu".
Cada vegada en són més els queixons d'aquesta segona categoria i, el que es pitjor, hi ha una tendència clara que s'incremente el seu nombre espectacularment, perquè la banalitat és un fenòmen cada vegada més estés en la nostra societat. Així, a poc a poc, arribarà el dia en què ens trobarem davant d'un queixó tan absolutament fora mida, que dirà: "Com ja no puc estar pitjor del que estic, doneu-m'ho tot a mi, i jo ja repartiré entre els altres, que sempre es queixen sense motiu".

dissabte, 4 de novembre de 2017

XOC D'UNILATERALITATS

El poeta Margarit
El fatal error de Rajoy ha estat voler solucionar un greu problema polític per la via judicial. O dit d'una altra manera: deixar que la política es judicialitze, que és tant com dir que la justícia es polititze, perquè faça el que faça sempre es faran interpretacions políticament interessades de les seues decisions. Com han demostrat els empresonaments cautelars dels membres del govern català, decretats per la magistrada de l'Audiència Nacional aquesta setmana, l'estratègia de delegar en els jutges la solució del problema, des del punt de vista polític, té resultats nefastos, ja que s'ha tirat més llenya al foc d'un conflicte que és bàsicament polític.
Han passat molts anys des que es veia vindre el problema, i és obligació dels governants d'una i d'altra banda prendre les mesures escaients per reconduir les situacions de greu conflicte social. La tasca dels jutges és aplicar les lleis, i no valorar l'oportunitat conjuntural de les seues resolucions, ni tindre en compte els components de discrecionalitat que han de presidir qualsevol actuació política. Els jutges són, diguem-ho clar i amb el degut respecte, políticament ineptes. I així ha de ser en una democràcia, no endebades la Justícia la representen amb els ulls embenats.
Vivim en un país democràtic, però és evident que la nostra democràcia pateix d'imperfeccions. Una d'aquestes imperfeccions és que encara està poc estesa la idea que la democràcia comporta respectar de manera sincera totes les opinions, encara que -com deia Jaume Perich- no pot fer res perquè totes siguen respectables. El que té de taumatúrgic l'esperit democràtic és que obliga els discrepants a asseure's a parlar i, el que és més important, a crear les condicions prèvies necessàries perquè el conflicte no esdevinga un cru enfrontament.
És clar que tot això és molt fàcil de dir i difícil d'aplicar, però si d'entrada ja renunciem a asseure'ns, és clar que serem responsables del fracàs. En aquest sentit, jo crec que entre el govern de Rajoy i el de Puigdemont s'ha produït un dels xocs més greus que es pot produir en democràcia: un xoc d'unilateralitats i, per tant, una ineptitud per a fer política democràtica notables, que ens ha portat a la catàstrofe. Com diu Manuel Castells al seu article d'opinió publicat a La Vanguardia d'avui: "Pero aún más graves son las fracturas que se están produciendo entre las personas, en Catalunya y entre Catalu­nya y España. Todos ­conocemos amistades, familias y relaciones rotas por la divisoria creada entre unos y otros. No se pudo dialogar y no se quiso dialogar. Y al movilizar a la población en ambos sentidos, al hacer de las pertenencias de Estado una cuestión existencial, se perdió la capacidad de convivencia. Ya no se trata de identificar culpables porque lo que importa es el resultado. Ni Catalunya es independiente ni España puede seguir como antes, como si no hubiera pasado nada, ni la economía puede salvarse de una pérdida de inversión y confianza, ni las personas pueden volver a relacionarse más allá de sus diferencias. Nos hemos roto. Y la culpa es de todos porque no nos creemos otra democracia que la que nos conviene".
A parer meu, una vegada remogut del seu càrrec Puigdemont, en aplicació de l'article 155 de la Constitució, el que caldria que fera Rajoy és renunciar al seu càrrec, donada la ineptitud democràtica que ha demostrat en la gestió d'aquesta crisi tan dolenta. Els dos han fracassat i és just que els dos paguen per això anant-se'n a casa. En aquest sentit, em semblen molt encertades les declaracions que ha fet recentment Joan Margarit a la premsa: “Els nostres polítics, sense saber-ho o sabent-ho, el que seria més greu, estan destrossant les nostres vides", lamenta el gran poeta, i alhora que titlla la detenció de mig govern català com "una resposta desmesurada i un abús terrible" reclama als catalans "autocrítica". I és que, en democràcia, perquè ens puguem entendre cal ser "més partidari de la intel·ligència i menys dels sentiments".

divendres, 3 de novembre de 2017

PENSAMENTS ESPARSOS (6)

La paciència no és esperar l’arribada del moment propici, sinó saber esperar-lo.
***

Qui ni es preocupa ni s’ocupa, és un incapaç. Qui es preocupa i no s’ocupa és un patidor. Qui s’ocupa d’allò que no li preocupa és un autòmat. Qui es preocupa i s’ocupa és una persona de fiar.
***

La felicitat suprema, de vegades, és escriure versos que ningú no llegirà mai.
***

L’infinitament gran ens atabala; l’infinitament petit ens commou.
***

Prou sovint no dir res és l'expressió màxima de l'eloqüència.
***

Era tan gran el desconcert que l’envoltava, que sols quan va aconseguir no entendre absolutament res es va convéncer que era un savi.
***

De vegades la raó ens diu “no” i el cor “sí”, o viceversa; però els pitjors errors els cometem quan la raó i el cor ens diuen el mateix.
***

La generositat no és sols donar a canvi de res, sinó també acceptar que ningú no t’ho agrairà.
***

Conversar no és sols parlar i escoltar, sinó parlar per escoltar i escoltar per parlar.
***

Una cosa és callar per no ofendre i una altra ben distinta callar per conveniència, però en cap dels dos casos s’hi pot excloure que la covardia siga la vertadera causa del nostre silenci.
***

Hi ha moltes maneres de fer el ridícul, però la més espantosa és quan no ens adonem que estem fent-lo.
***

Ser lliure no és sols fer el que vols fer, sinó també poder fer el contrari del que vols fer.
***

Quan t’oblides d’un problema que encara està per solucionar, comences a tenir un altre problema.

divendres, 27 d’octubre de 2017

MURLA I EL CAVALL VERD

Murla és un dels pobles de la Vall del Pop (Marina Alta). És el poble de la meua família materna, on he estiuejat durant tota la meua infantesa i joventut.
Plaça Major
El fet històric més important que va protagonitzar aquesta vila, va tenir lloc quan el rei Felip III, l’any 1609, va decretar l’expulsió dels moriscos valencians. Murla era l’única població de la contrada que estava habitada per cristians vells, encara que també hi havia un raval morisc. Donat el seu emplaçament, al peu del Cavall Verd, que és una muntanya molt escarpada, els moriscos que es negaren a complir la iniqua ordre d’expulsió, procedents de Murla i de molts altres pobles veïns, en número aproximat de 10.000, se’n pujaren al seu cim i hi romangueren durant una setmana, resistint desesperadament el setge de les tropes reials dels Terços de Nàpols i Sicília, que –comandades pel general Mejía– els aïllaren fins que, vençuts per la fam i la set, començaren a baixar i foren traslladats immediatament al port de Dénia, on els embarcaren rumb al nord d’Àfrica.
El Cavall Verd
Visitar Murla és recórrer els seus carrers, i saber que en el “carrer de dalt” la gent del poble encara practica el joc de la pilota “a llargues”, o que la plaça del "Nel" mereix tal nom perquè hi va nàixer un dels millors jugadors de pilota valenciana de tots els temps. Murla sempre n’ha tingut, de grans jugadors del nostre esport autòcton, com ara Jan, que encara hi juga.
El "Nel" de Murla
Partida "a llargues" al "carrer de dalt"
El meu fill Robert em va fotografiar un dia d'agost de 2017 junt al gran pilotari murler Jan

Visitar Murla és també conéixer els seus monuments: la font, l’ermita de Sant Sebastià, bastida a la falda del primer penyal, i, sobretot, el castell-església del qual tots els murlers se senten justament envanits. Aquesta fortificació destaca per les seues dues torrasses cilíndriques coronades per merlets i unes troneres que s’obrin amenaçadores en el seu cos principal.
El castell-església
Però visitar Murla és, per damunt de totes les coses, parlar amb les seues gents: elles són el seu millor tresor, perquè els murlers gaudeixen del do de l’hospitalitat i no dubten d’obrir generosament les portes a tots els visitants. A més de l’expulsió dels seus moriscos, l’any 1609, Murla ha hagut de patir l’esquinçament de l’emigració al llarg del segle XX, i sap molt bé la mena de dolor que un sent quan arriba a una terra estranya. No hi ha cap fill de Murla, emigrat a un país estranger, que –en ser preguntat pel seu poble a U.S.A., França, Argentina, Alemanya o qualsevol altre país– no declare emocionat la seua enyorança.
Davant d'un riurau, amb el meu oncle Pepe "Jeroni"
El meu avi, de jove, també va viatjar a Nova York, en cerca d’un treball que li permetera viure més dignament, però no va tenir sort i va tornar al seu poble, després d’uns quants mesos. Ací teniu el seu passaport.
El passaport del meu avi Tadeo Giner Pons, que va ser barber, carnisser, meler, llaurador i tocava el llaüt

divendres, 20 d’octubre de 2017

UN POEMA DE MANUEL MORENO DÍAZ

Quan vaig presentar el poemari de Manuel Moreno Díaz, "Armonía y estrago", al febrer de 2016, vaig destacar que un dels poemes que més m'agraden d'un llibre tan reeixit és "Tejados de Tomelloso", perquè és una composició d'una gran bellesa plàstica de la qual "m’agrada especialment la imatge del xiquet que puja a les teulades per descobrir el món, i quan ja s’ha fet major encara conserva el record d’eixe descobriment, amb l’enyorança amarga de qui ha estat expulsat del paradís de la infància".

El pas del temps és una de les matèries poètiques per excel·lència. Tots els poetes ens sentim subjugats pel sentiment de pèrdua que va associat al seu decurs. Tot poema barreja sentiments, sensacions i pensaments en proporcions diverses, a fi d'expressar una emoció que d'altra manera seria inefable. Jo veig en aquest poema tot això: la frescor a la cara de qui puja a la teulada per desafiar l'estret horitzó que l'envolta, la decepció que tothom experimenta quan pren consciència que ha passat el temps en què tot era possible, la convicció que és inútil intentar fugir d'un mateix, perquè sempre tornem al nostre passat.

Com que m'agrada aquest poema i aprecie molt Manuel, vaig aprofitar que el dia 12 d'octubre em trobava prop de Tomelloso per desplaçar-me al poble del meu amic poeta i fotografiar les seues teulades. Així, em trobe en condicions d'oferir als seguidors del meu bloc un poema tan bell acompanyat d'unes fotografies de les teulades de Tomelloso, tal com es veuen en l'actualitat des del quart pis d'un edifici del poble.

TEJADOS DE TOMELLOSO

Estos han sido siempre tus dominios,
el inmóvil oleaje de las tejas,
la caída sin fe de las antenas,
el consuelo a dos aguas de la lluvia.
Ellos, tan bien peinados por el aire,
tan bien arados de intemperie,
ellos, enjalbegados de luna,
parroquianos del alba y los crepúsculos,
pisados por el sol o sucios de relente,
han sido siempre tu única montaña.

Abrigado de altura,
como un dios indolente,
aprendiste tus ojos en sus lomas
y a comulgar la luna cada noche.
Los vientos escolares siempre hallaban
lapiceros con que escribir
la lentitud del humo,
se probaban la ropa
tendida en las terrazas,
repartían tu ausencia por el mundo.

Con su abrazo de escamas verdecidas
y sus alas de arcilla,
los tejados la casa cobijaban,
incubaban la luz de cada cuarto,
le daban su tibieza justa,
la del salón, modosa y ventanera,
la especiera y candeal de la cocina,
aquella que le daba a las alcobas
el color de los trajes heredados,
la que regaba cada tarde el patio
de eucarísticos vencejos,
la luz con la camisa de domingo,
que tan bien le sentaba a tu pereza.

Ahora, a pie de herida,
de la vencida fe de los tabiques,
contemplas los difuntos lamparones
de barro tapia abajo,
la larvada humedad de los cimientos,
los muñones de la escayola enferma,
techos que solo eran capaces
de sostener el cielo, no la nieve,
ni la escondida cicatriz del hielo;
pero entre los escombros tu mirada
todavía descifra
el manso silabeo de la lluvia,
la efímera sintaxis de las nubes,
la prédica tenaz de las estrellas,
aquello que aprendiste,
como un dios indolente,
subido en los tejados de la infancia.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

CARTA OBERTA DES DE "FRANCOLAND" A QUI CORRESPONGA



“Quan el misteri és massa gran, resulta impossible desobeir” (Saint-Exupéry). En efecte, passa sovint que la realitat ens sembla tan aspra que necessitem el misteri per defugir-la. El misteri té força poètica i és una via d’eixida que ens permet fer-nos escàpols quan els dessabors ens aclaparen. Hi ha misteris exògens, que naixen fora de nosaltres, i plens d’encant ens fan pensar “que tot està per fer i tot és possible” (Martí i Pol), però també n’hi ha d’altres endògens, que són creats per nosaltres mateixos o pels grups socials en què ens integrem, a fi d’ajudar-nos a sobrevolar la crua veritat que ens envolta.

El misteri ens dóna tant a canvi de tan poc que no podem renunciar a ell. Per això el misteri té prestigi, com també el té l’esperança o la utopia. Ara bé, en una societat oberta hi ha misteris molt diversos i contradictoris entre si, i si cada individu o col·lectiu té dret a perseguir els seus propis misteris, en exercici de la seua llibertat, caldrà que ho faça de manera respectuosa amb els drets dels altres individus i col·lectius que obeeixen a uns altres misteris ben diferents.

El Dret és avorrit perquè s’ha de fonamentar en la racionalitat, no en el misteri. No obstant això, el Dret és imprescindible, ja que la societat s’ha de regir per regles que valguen per a tots i això és incompatible amb la subjectivitat del misteri, que cadascú s’inventa en funció de les seues aspiracions. Si volem que la convivència pacífica siga possible, ha d’haver-hi, per tant, una jerarquia entre la norma jurídica, que en una democràcia és fruit de la voluntat popular majoritària, i el misteri, que és objecte d’obediència tan sols pels qui creuen en ell.

L’obediència als misteris de cada individu i de cada grup social s’ha de subordinar a les normes que la majoria s’ha donat, perquè si no fóra així podria més el caprici de cadascú que el respecte als drets i llibertats dels altres. Si no tenim clara aquesta subordinació, la convivència esdevindrà impossible. Bona prova del que dic és que qualsevol grup social que il·legalment realitze el seu misteri, el primer que farà serà aprovar una norma jurídica per preservar-lo, ja que a partir d’eixe moment considerarà que cap altre misteri s’ha d’obeir si va en contra del seu misteri inaugural. Per això la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, que va aprovar el Parlament català el passat dia 7 de setembre, estableix la indivisibilitat de l’Estat català.

Jo crec que els independentistes catalans són conscients d’aquesta subordinació del misteri que tant adoren i pretenen al Dret, i per aquesta raó titllen de “Francoland” la democràcia espanyola. La seua estratègia és vendre a nivell internacional la idea que Espanya és un país no democràtic, on no es respecten els drets humans. Com que el Dret, en majúscula, ha de respectar eixos drets, si demostren que tal respecte no existeix, deixa de ser el sistema jurídic espanyol, amb la seua Constitució i els seus estatuts d’autonomia, una ordenació digna d’obediència.

Una part important de la societat catalana pensa que Espanya no és una democràcia perquè no reconeix el dret a l’autodeterminació, i han decidit fer justícia pel seu compte, però jo crec que s’equivoquen, perquè el règim parlamentari espanyol, amb totes les seues imperfeccions, és homologable al règim vigent en altres països europeus que són considerats pertot arreu com democràtics.

Fet i fet, opine que la unilateralitat és un error, i si no fóra perquè hi ha tanta gent que està convençuda del contrari, m’inclinaria a pensar que ens trobem davant de la representació col·lectiva d’una comèdia, en la qual el guionista fa dir als diferents protagonistes que la independència no comporta eixir de la Unió Europea, ni suposa la pèrdua de la nacionalitat espanyola, ni tan sols que el Barça deixe de jugar la Lliga espanyola. I del deute públic ja en parlarem, i de la Seguretat Social, i dels impostos, etc., com si foren uns detalls sense importància. Es comporten com si foren xiquets experts a aplicar la llei de l’embut, d’una manera tan poc subtil que faria riure si no es tractara d’un joc tan preocupant.

divendres, 13 d’octubre de 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (5)

Qui nega l’evidència, enmig d’una conversa, és perquè no troba arguments per defensar la seua opinió i, malgrat això, no vol reconèixer que està equivocat. És una persona, doncs, que no és pas de fiar.
***
Tenim la sensació que, a mesura que ens fem majors, el temps passa cada dia més a pressa. Però els dies tenen les mateixes 24 hores que abans. Per tant, els qui hem canviat som nosaltres, no el temps.
***
Li agradava tant el silenci que, després de parlar, sempre demanava perdó.
***
Només volia que el deixaren en pau, però va cometre l’error de dir-ho.
***
Era tan intel·ligent que quan mirava al seu voltant les idees se li espantaven.
***
Era tan indecís, que no prenia una decisió quan ho tenia clar, sinó quan es cansava de dubtar d’allò que tenia clar.
***
Els millors amics són aquells que no es creuen en l’obligació de donar-nos consells.
***
Sempre deia el que li convenia, fins i tot quan no li convenia dir-ho.
***
Hi ha dues classes de persones: les que sols saben que no saben res i les que no saben ni això.
***
Qui se sent feliç de ser un imbècil i quan es mira a l’espill no s’ofén, no hauria d’ofendre’s perquè els altres li ho recorden.
***
Era tan just que, per unes o altres raons, tothom acabava queixant-se-li.
***
De vegades es passa de l’amistat més entranyable a l’odi més extrem, en un temps mínim: el que necessita una persona per dir-li a una altra la veritat més elemental.
***
Ser sincer no és dir tot el que un pensa, sinó el que calga per traure a un altre de l’error.

divendres, 6 d’octubre de 2017

L'AUTOENGANY

Com diu Eugeni Gregori, "l’autoengany consisteix a creure’ns alguna cosa contra l'evidència, encara que aquesta se’ns mostre fins a la sacietat. Senzillament, no la volem veure. Per tant, ens aferrem a les nostres fantasies malgrat que aquestes estiguen desmentides per allò real". Hi ha, per tant, en l'autoengany un component de renúncia a saber la veritat, perquè tenint-ne l'evidència defugim avenir-nos amb ella.
Moltes són les causes que poden desencadenar aquesta actitut, tot i que jo crec que les podríem classificar en dues grans categories:
a) Per una banda, caldria parlar d'un autoengany defensiu: hi ha qui adopta aquesta actitut tan irracional per necessitat o per por, bé perquè no té valor en un moment donat d'acarar la veritat tal qual és, bé perquè els seus interessos li impedeixen assumir una veritat que l'obligaria a actuar d'una manera distinta a la seua conveniència.
b) Però també hi ha un autoengany de caire més ofensiu, que no es limita a evitar situacions desfavorables, sinó que pretén aconseguir una finalitat determinada. Així, hi ha vegades en què la veritat ens destorba per arribar a la meta que ens hem marcat i, per això, prescindim d'aquella conscientment. A diferència de l'anterior, aquest autoengany és socialment més perillós, ja que no para esment a evitar perjudicis als altres. És un autoengany que respon a una estratègia predeterminada, és a dir, que es carrega de raons abans d'actuar, sense importar-li la seua notòria falsedat.
Tant l'autoengany defensiu com l'ofensiu poden obeir a interessos personals. La diferència, però, rau en que l'autoengany defensiu és menys agressiu i calculador: qui s'autoenganya per raons defensives s'acontenta amb eixir del pas davant d'una situació conflictiva. En l'autoengany ofensiu, en canvi, hi ha una aposta més meditada a favor de la mentida, que no es para davant de res per tal d'aconseguir els seus interessos. I és que, en la vida, tot és qüestió de matissos: no és el mateix creure's que defraudar a l'Hisenda pública no és indigne d'un bon ciutadà, que declarar-se objector fiscal per raons ideològiques i demanar a tothom que seguisca el seu exemple. En el primer cas, tenim l'actitud més aviat defensiva d'aquell qui no vol pagar a Hisenda i busca una justificació a la seua conducta, sense pretendre fer prosèlits. En el segon cas, hi ha el comportament desafiant d'aquell qui no sols està convençut de tenir raó, sinó que eleva el seu convenciment a la categoria de doctrina, la qual cosa l'espenta a l'aventura un tant mesiànica de propagar el seu exemple, tot i que siga convocant manifestacions, demanant el vot en unes eleccions o fundant una associació d'aduladors.
Jo crec que vivim en una societat en la qual abunden aquesta classe de mesies que adopten l'autoengany com estratègia per enganyar els altres i portar-los a la desesperació, perquè de vegades l'esperança necessita d'una mica d'autoengany, a fi que la veritat no se'ns faça del tot insuportable, però la mentida deixa de ser pietosa quan no calma el dolor sinó l'aguditza portant-nos a un camí sense eixida.
Fet i debatut, l'autoengany que resulta socilament perillós, i que és molt actual, és aquell que no es limita a l'individu que el concebeix sinó que aquest intenta propagar les seues conviccions desconectades de la realitat en cerca de les ments d'aquelles persones incautes que, desproveïdes de claredat d'idees, cauen con beneits al parany del seu discurs de predicador orat.
Entre els qui detenten algun tipus de poder abunden molt aquesta mena de predicadors que tenen la gosadia de demanar-nos la confiança, i no són capaços d'il·luminar-nos amb cap idea engrescadora. Uns volen canviar-ho tot i els altres no res, però ambdós s'abstenen sistemàticament d'articular un discurs convincent i coherent.
Recorde que després de la "pantanada" de Tous em van contar que, quan construïen l'autopista, les persones majors d'Algemesí s'acostaven encuriosides als operaris i tècnics de la concessionària a informar-los que calia fer-hi un pont en un punt determinat, ja que quan hi havia una riuada l'aigua sempre buscava eixe camí. No el van fer i, efectivament, quan va venir la "pantanada" una part important del terme es va inundar per culpa de la falta de previsió. Els qui projectaren l'autopista s'autoenganyaren pensant que això no passaria mai, però la gent del poble, ama d'una memòria col·lectiva, sabia que eixes coses passaven de tant en tant, inevitablement. Estaria bé que els predicadors de tota mena escoltaren més a la gent modesta que tant ha aprés contemplant la natura, perquè eixes veritats senzilles podrien evitar moltes catàstrofes, en estar lliures de sofisticats autoenganys.

dissabte, 30 de setembre de 2017

AQUELLA ESCOLA DE LA MEUA INFÀNCIA

Encara recorde el meu primer dia de col·legi. Era l'any 1962, al començament de la tardor. Jo tenia quatre anys i plorava desconsolat perquè no entenia l'interés dels meus pares a deixar-me abandonat en un lloc desconegut.
És cert que prèviament la meua mare havia tractat de preparar-me, fent-me preguntes enigmàtiques, com ara: “¿Que no t'agradaria anar a una casa plena de xiquets de la teua edat, on t'asseuries en unes cadires menudes i t'ensenyarien moltes coses?”.
Jo no entenia el significat d'aquelles paraules. Potser aquesta serà la causa que mai no les haja oblidat. Perquè la memòria és així d'eficaç: selecciona els records d'aquelles experiències que en el seu dia més ens van impressionar, bé per la seua importància en la nostra vida bé pel desconcert que ens produïren.
Tot i que vaig plorar molt aquell dia inaugural, a hores d'ara no sabria dir si fou un dia trist. Crec que sí, perquè hi vaig descobrir que havia de complir unes obligacions i pertanyia ja al passat aquella època en què podia dedicar tot el temps a jugar amb el meu germà i els amics del carrer.
No obstant això, a més dels plors, d'una manera vaga em vénen al cap sensacions positives, que van lligades a la satisfacció de trobar-me junt als altres xiquets de la meua edat, amb els quals compartia un destí comú, que era especialment gratificant durant el temps de l'esbargiment, quan ens deixaven lliures al pati i jugàvem a futbol i a “bufa-conill”.
Després del primer dia en van venir d’altres, i a mesura que passaven les setmanes la situació es va normalitzar. El meu col·legi es deia igual que ara: “Navarro Daràs”, i tenia una secció masculina i una altra femenina, que estaven separades pel parc. En aquella escola no volien veure'ns barrejats, els xiquets i les xiquetes, cosa que tenia ocasió de lamentar sempre que la meua cosina m'acompanyava fins a la porta del col·legi i m'hi invitava a entrar sense ella. Aquesta experiència em neguitejava, ja que no entenia pas la raó de l'acomiadament forçós. Potser d'una manera intuïtiva em semblava estrany que a l'escola es creara una barrera artificial entre xiquets i xiquetes, que no existia al carrer on jugàvem tots plegats.
Quan jo era menut, no era gens estrany que ens obligaren a servar uns costums i normes que nosaltres no enteníem. Així, una altra situació que havíem de patir els xiquets en aquella època era la discriminació a l'escola de la llengua que parlàvem a casa i al carrer. Els mestres, per prescripció governativa, sempre se'ns adreçaven en castellà. Per tant, es relegava el valencià a una situació de segona categoria.
L’educació sentimental dels xiquets de la meua generació està molt marcada per una sensació de desemparament davant d’unes institucions que amb una retòrica buida i uns plantejaments irracionals volien privar-nos d’aquelles coses amb les quals ens identificàvem d’una manera natural (la nostra llengua, la veritat que el sentit comú infantil era capaç de reconéixer, la contemplació de la vida com un joc i no com una vall de llàgrimes i tantes altres).
I és que a l'any 1962 la dictadura del general Franco encara mantenia tot el seu immens poder. Així, mentre que la democràcia necessita convéncer els ciutadans perquè les propostes polítiques isquen endavant, sota el comandament del dictador es defugien les explicacions, ja que l'instint de supervivència empentava aquell règim a no enraonar sobre allò que resultava indefensable. Ans al contrari, utilitzava la irracionalitat per reafirmar el seu poder, com ara, la imposició d'una moralitat hipòcrita que reprimia la gent i la feia sentir-se culpable i temorosa de tot.
És d'aquella època que em ve la meua prevenció instintiva davant tot tipus d'himnes. I és que tant a la primera hora del matí, com al final de la vesprada, ens feien entonar uns cants paramilitars la lletra dels quals no enteníem en absolut. Fer una cosa sense saber per què la fas, això és el que sentíem nosaltres cantant aquells himnes victoriosos. En aquell temps estava covant dintre meu una aversió a totes les exaltacions irracionals d'una grandesa que mai no pot raure en unes estrofes solemnes accentuades per una música emotiva, sinó en l'esforç contínuament renovat per véncer les dificultats diàries, amb els seus petits o grans èxits i fracassos.
Vist amb els ulls d'un xiquet de quatre anys, tanta exaltació patriòtica no era més que un joc fet per als adults, en el qual ens obligaven a participar-hi. Tots els xiquets teníem molt clar que no estàvem obligats a entendre unes lletres que no havien estat escrites per als infants. Per tant, ens limitàvem a fer el que ens manaven i a contemplar amb estranyesa tot el ritual que acompanyava aquell joc.
Un d'aquests himnes feia així:
Por Dios, la Patria y el Rey
lucharon nuestros padres.
Por Dios, la Patria y el Rey
lucharemos nosotros también.
Uns altres himnes incorporaven a les seues lletres presagis tan dolents com “si te dicen que caí” i “moriremos besando la sagrada bandera”.
Ja veus, quina gana tenien alguns que lluitàrem i morírem com herois. I és que l'obsessió d'aquell règim nefand era presentar-nos el món com un lloc de lluita constant. Així, “¡Viva la muerte!”, era una exclamació que no estava mal vista aleshores. Es cantava a la mort i no a la paraula. Ans al contrari, la paraula i el diàleg estaven mal vists, perquè serveixen per convéncer i aquell règim no volia pas que ningú no el convencera que estava equivocat ni necessitava convéncer a ningú per fer complir les seues ordres.
Arran d'aquesta experiència, en fer-me major, moltes vegades pensava que els xiquets, amb el nostre desconcert, érem els únics que aportàvem un poc de seny a aquell espectacle tan ridícul. Ara mateix, però, ho veig d'una altra manera, i crec que tots érem víctimes d'un règim que ens negava les llibertats més elementals: els adults, que d'una manera conscient o inconscient es veien obligats a participar en el joc, i els xiquets, que a poc a poc ens sentíem més i més aclaparats per la doctrina oficial, que havíem d'obeir cegament.
He dit abans que era l'any 1962 quan vaig començar anar a l'escola, i en aquell temps encara hi havia molts xiquets que no podien prendre's a casa un got de llet. Una de les coses que millor recorde d'aquells primers dies és el fred de l'hivern, que tractava de temperar una estufa de llenya encesa enmig de la classe, de la qual partia una xemeneia que abocava el fum al carrer en travessar un dels finestrals de l’aula. Un gran perol ple de llet bullia damunt de l'estufa. Els destinataris d'aquella llet érem nosaltres, i tots els dies la senyora Leonor ens en donava un got.
Malgrat totes aquestes frustracions, jo vaig tenir la sort de trobar-me amb dos mestres plens de bonhomia i paciència, que em feien anar a gust a aquella escola i sentir-me volgut. I és que davant de situacions adverses, l’esperança també es troba en aquelles persones que ens tracten amb una certa amabilitat.
Els dos primers anys, dels tres que vaig ser alumne del col·legi “Navarro Daràs”, la meua mestra va ser doña Emilia, que era l'esposa d'un altre mestre que li deien don José Chillida. Sempre la recordaré com una mestra afectuosa, que tractava els xiquets amb respecte. Es preocupava per tots els seus alumnes, i quan agafàvem una malaltia llarga ens visitava a fi d’interessar-se per la nostra salut.
El tercer i últim any d'estança en aquell col·legi el meu mestre va ser don Julián, que era també una bona persona i si ens castigava ho feia amb molta indulgència. Si parle dels seus càstigs és perquè després els recordava amb enyorança, en passar a altres col·legis on els ensenyants s'hi aplicaven d'una manera més desconsiderada i no per això més efectiva.
A don Julián li dec una experiència molt grata, que la meua memòria associa a una altra una mica dolorosa. Era per la vesprada, durant el temps de l'esbargiment, quan a través dels balustres d’una de les baranes del col·legi vaig albirar mon pare, que en adonar-se de la meua presència es va acostar al lloc on em trobava per saludar-me. A penes vaig poder dir-li cap cosa, perquè tot seguit va sonar el timbre i vaig haver de tornar a classe. Mai no oblidaré la immensa pena que vaig sentir en aquell moment: el meu pare era a l’altre costat de la barana i no havia pogut estar amb ell ni un sol minut. Les llàgrimes em regalimaven per les galtes, quan don Julián em va cridar perquè llegira. Normalment, ens agafava d'un en un i ens feia llegir al seu costat, mentre amb el dit índex anava seguint la frase perquè no ens perdérem. Doncs bé, aquell dia va ser el primer que vaig prendre consciència que ja sabia llegir correctament, és a dir, amb una certa fluïdesa. “Vuelve a tu sitio y no llores más, que ya sabes leer muy bien”, em va dir don Julián, satisfet de comprovar que el miracle de la lectura s'havia realitzat novament.
Sempre recordaré aquests dos mestres, que van ser els primers d'una llarga llista, com els més afables que mai no he tingut. Si per mi fóra, no me n'hauria anat d'aquell col·legi. Possiblement aquells van ser els tres anys més feliços de la meua infància, malgrat totes les anormalitats que en aquella època havíem de patir.
Han passat molts anys i la societat ha avançat, la qual cosa ha permés corregir moltes d'aquelles situacions extravagants. Cal no oblidar, però, que la humanitat sempre avança quan enderroca barreres artificials que limiten el desenvolupament de les persones. L'educació ha de servir per donar als ciutadans la preparació necessària perquè no ens enganyen, tot i que siga a través de formes molt depurades i subtils, imposant-nos d'amagat noves barreres.