dimecres, 24 de maig de 2017

ÀLBUM D'AMANTS

Els tres poemes que transcric a continuació volen descriure, a la meua manera, un tant irònica, tres tipus distints d’amants: en IMPACIÈNCIA, parle de l’amant impacient, en REPRESENTACIÓ, de l’amant heroic, i en PURESA, de l’amant platònic. Són poemes que pertanyen a la meua primera època de retrobament de la poesia, després d’un bon grapat d’anys.
PURESA
Innocent com eres,
volies un amor que fóra
l’expressió suprema
de la puresa,
i passaves de llarg
sense atendre
les coses mundanes.
Tant estimaves el saber,
que feres de la saviesa
la teua presó,
com si la veritat
haguera de ser acusació
o condemna,
i no feliç troballa.
Cansat de somiar
el veritable bé,
un dia pujares
a la seua talaia,
on era inabastable
tanta perfecció,
i te’n vas decebre.
Ara, per fi, has entés
que l’amor ideal
ha de tenir una mesura
acollidorament humana,
i festeges la bellesa
d’allò que és viu
i s’embruta.
                   IMPACIÈNCIA
A Mari Carmen Arminyana
Ara que tot es decanta cap a la nit,
abans que la foscúria clausure l’horabaixa,
és hora d’inventar i escriure en un diccionari
(pàgina nou mil trenta-quatre)
la paraula capaç d’encendre
un desig desfermat.
Després la tenebra serà proclamada,
i algú buscarà en aquell diccionari,
com si fóra una esperança,
la paraula justa que l’il·lumine.
Però, traït per la impaciència,
només arribarà a la pàgina mil quatre.
Passarà el temps,
noves paraules s’escriuran
en altres llibres gruixuts,
i els amors que haurien pogut ser,
ignorants de si mateixos,
dormiran entre prestatges.
REPRESENTACIÓ
Són ben pocs els amants que representen
dignament el final de la seua vida;
és tan trist morir-se que, arribada l’hora,
no posen esment a fer les coses com cal.
Així, les passions que un dia somogueren
tota la finíssima arquitectura del seny
esdevindran només educat compliment,
i temps enllà tot podrà començar de nou,
com si res no haguera passat: ni amor, ni mort.
Són tan pocs els amants que serven
la serenitat en el moment del traspàs,
que caldria preguntar-se si això fa justícia
a la vida; si no fóra millor, de tant en tant,
i per raons principalment didàctiques,
escenificar en un aparador el memorable final
d’una heroica història d’amor.
I així, entre pampallugues, glorificar el dolor
d’una pèrdua estrictament irreparable.

dijous, 18 de maig de 2017

DESIG

“Bol amb peixos de colors”, de Ch. Hassam
De vegades el desig tot ho regira,
i el que prometia ser una plàcid matí de primavera
esdevé un desfici de finestres obertes
i carpes vermelles panteixant a l'aquari.
No és el moment d'escometre un nou dia,
sinó d'abandonar-te al record de l'última nit,
de l'encara recent abraçada que t'immobilitza
i no et permet admirar el desbordant jardí.
Hi ha hagut agitats pensaments al llarg de la teua vida,
que han acompanyat íntimament les teues hores,
però el que ara sents va més enllà del que podies preveure,
car a penes et resten les forces precises
per romandre dempeus amb la mirada sostinguda
en un punt inaccessible a la teua ment,
com si es tractara d'una nafra oculta, d'un pessic profund,
que t'obliga a retornar sempre al fosc origen
de les forces que t'atrapen i conjuminen l'inacabable
amb l'instant fugaç en què un amor viscós s'apega al teu cos
i t'empeny cap a allò que sempre havies ignorat,
quan creies que totes les ànsies tenien un nom.

dimecres, 10 de maig de 2017

MÀGICA O REAL

Atentament t'escric aquesta carta sense principi
ni final, per dir-te que una llum d’horabaixa
encara centelleja al fons de la meua aflicció.
Perviu, doncs, de manera sorprenent, una certa
claror que ningú, ni tan sols jo mateix,
fa temps, hauria pogut preveure. És difícil
endevinar per què la tristesa obri la porta
a noves il·lusions, després de tantes pèrdues.
És molt difícil explicar per què ens mantenim
dempeus amb aquesta càrrega a l'esquena.
Potser serà màgica la força que ens encoratja
a sobreviure als capricis del destí,
com un pensament que s'enfila impetuós
al cim del nostre somni més cobejat.
Però la sent tan real com l’olor a terra
mullada que neteja les nostres faltes,
perquè jo m’he vist així, pur de pecat,
amb els braços oberts de bat a bat, a punt
de lliurar tot l’amor que no he donat, prest
a deixar-me abrasar per la flama del cos
que, des d’ un lloc desconegut, viatja cap a mi
seguint el rastre d’aquests versos.

dimarts, 2 de maig de 2017

TU I JO


Tot el que floreix en mi va sempre amb mi,
i la teua tristor sols la veig amb els meus ulls,
encara que no siguen capaços d’arribar
al fons de l’abisme on els teus anhels
s’afonen com pedres llançades a l’oceà.

No sabria repetir cap de les teues estranyes paraules,
si mai haguera aprés a parlar bé el meu idioma,
i no m’és possible entendre el teu amor abstret
sense esbrinar abans el que jo sent quan estime,
tot i que siga distint i no et reconegues mirant-me.

Només sóc el qui vull ser quan ets prop de mi;
no renuncie a res anant al teu darrere,
perquè he aprés a trobar-me sol acompanyant-te,
i sent tan meua aquesta soledat, no em sap greu
que el teu silenci no puga ser el meu silenci.

dimarts, 25 d’abril de 2017

FORA DE MI

Deixa’m creuar la travessera que ens separa,
no temes pas la força que m’empenta cap a tu.
El meu amor no t'escomet amb fúria destructiva,
sols pretén arribar a l’hora justa, com un sentinella
que es desviu per vetllar, en silenci, el teu son.
I quan dormes plàcidament, lliure de temença,
no et demanaré cap renúncia, només pregaré
que mai no formes part de la meua tristesa.
No em propose compartir amb tu cap confiança,
ni experimentar el vertigen d’un vol alterós.
El meu desdeny no és una subtil manera d’odiar,
sinó de dir-te que adore la pau que t’envolta.
Per això no intentaré pronunciar dolces paraules
que et traguen de l’indret on m’aprens a oblidar.
I seré feliç quan et sàpia fora de mi, inabastable,
en un món on les meues ànsies no podran ferir-te.

dimarts, 18 d’abril de 2017

DIES LLUNYANS


Ho lamente, però ens vam retrobar
i feia anys que havia oblidat
el teu somriure trist. Potser vas aparéixer
per demostrar-me que els vells fantasmes
acaben tornant al seu lloc d’origen,
i ara som ací, enmig de la nit, a soles tu i jo,
sense saber què fer amb els records.
Quan es consuma una història, l'escrivim
i així n'inventem una altra,
perquè no ens resignem a ser fidels al passat.
De vegades cal mentir per aconseguir
un final feliç o una mica més tràgic;
prou sovint la vida, ja ho saps,
no és a l’altura del que esperàvem.
I al capdavall, en donar el relat per conclòs,
ens sentim alliberats d’aquells dies llunyans,
que –si ens van perseguir després de viure’ls–
una volta escrits, restaran definitivament
diluïts en el temps, com si dormiren,
perquè ja no són vida ni són memòria,
creu-me: a penes no són res.