DOS GRANS MÚSICS

FURTWÄNGLER I BEETHOVEN

A parer meu, el millor intèrpret de les simfonies de Beethoven, del qual hi ha constància discogràfica, és W. Furtwängler, un director alemany de la primera meitat del segle XX, que va portar la música beethoviana a uns extrems d’emoció difícilment superables. Als partidaris de la interpretació objectiva de la partitura, potser els farà una mica de nosa la llibertat que aquest gran director es pren quant al ritme, la intensitat i el tempo escollits. Tanmateix, jo pense que un compositor és igual que un poeta: una vegada escrits els versos, és el lector el que els fa seus i els interpreta lliurement. Beethoven no és una estàtua, ni la seua música una peça arqueològica que cal mantenir immutable al llarg del temps. La creativitat d’un intèrpret, unida a la bellesa de la partitura que ens ha deixat el compositor, es conjuminen per formar un moment d’emoció irrepetible. Per això pense que Beethoven necessitava Furtwängler, i que també Furtwängler freturava de Beethoven. Ambdós han sigut capaços de deixar per a la posteritat una música incendiària, que exacerba els sentiments i els transporta a móns que, sense aquesta col·laboració tan profunda, resultarien inabastables.

Hi ha una frase de Furtwängler que resumeix molt bé la seua filosofia interpretativa: “Jo no estic contra la tècnica, però em preocupa la gran divergència que hi ha entre el nostre saber tècnic i el que tenim sobre la part anímica de l’art. Si allí creiem ser titans i herois, ací som avui tan sols xiquets”.

ELMORE JAMES I LA SLIDE GUITAR

Un dels millors bluesmen de la història és el guitarrista i cantant Elmore James (27 de gener de 1918 – 24 de maig de 1963). És considerat el pare de la slide guitar, que és una tècnica de guitarra en la qual es toca una nota, i després es fa lliscar per les cordes un tub metàl·lic anellat al dit. Així es produeixen sons planyívols o xisclants, que li anaven molt bé a la seua manera de cantar directa i apassionada. Les seues interpretacions trameten una força i dramatisme difícils d’igualar. Escolteu “Dust My Broom”, “I Believe” o “The Sky Is Crying”, i rebreu una autèntica descàrrega d’energia que us ajudarà a acarar els problemes diaris amb més valor. És com si un ventada t’arrossegara cap a endavant, sense deixar-te parar. Això sols pot fer-ho l’art vertader. És una música bruta, no pas elegant, pertorbadora, no pas agradable, elemental, no pas sofisticada. Pura música popular, que va de dret cap al cor i es queda allí. Pura música.