Deixa’m creuar la travessera que ens
separa,
no temes pas la força que m’empenta cap
a tu.
El meu amor no t'escomet amb fúria
destructiva,
sols pretén arribar a l’hora justa, com
un sentinella
que es desviu per vetllar, en silenci,
el teu son.
I quan dormes plàcidament, lliure de
temença,
no et demanaré cap renúncia, només
pregaré
que mai no formes part de la meua
tristesa.
No em propose compartir amb tu cap confiança,
ni experimentar el vertigen d’un vol
alterós.
El meu desdeny no és una subtil manera
d’odiar,
sinó de dir-te que adore la pau que
t’envolta.
Per això no intentaré pronunciar dolces
paraules
que et traguen de l’indret on m’aprens a
oblidar.
I seré feliç quan et sàpia fora de mi,
inabastable,
en un món on les meues ànsies no podran
ferir-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada