EL MES DE MAIG

Quan era un xiquet, recorde que el mes de maig em semblava meravellós. En eixa edat, jo crec que els paisatges, les persones, el mateix oratge, els mirem tal com se'ns presenten davant dels ulls. No tenim encara, a dintre nostre, el pòsit que hi deixen les experències vitals que ens fan mirar les coses acolorint-les amb els nostres records i estats anímics. Per això dic que quan era un infant el mes de maig era el més bell, perquè el dia s’allargava i el bon temps convidava a eixir al carrer, a compartir tota mena de jocs amb els altres infants. I, sobretot, maig era bell perquè jo sabia mirar-lo tal com era.

El que passa, quan ens fem grans, és que anem carregant-nos de preocupacions i penes, que a poc a poc van minvant el nostre entusiasme per tot allò que abans admiràvem. I el mes de maig ja no ens impressiona tant, perquè ja no el podem veure igual que el vèiem d’infants. Però som nosaltres els qui hem canviat; el mes de maig segueix intacte, oferint-nos la seua bellesa radiant.

Hi ha un poema de José Hierro, titulat “El pasaporte”, que ens comunica molt profundament la importància que té el pas del temps en la nostra manera de mirar el món. El poema està concebut com un monòleg dramàtic. És un lament sobre el retard amb què arriben les coses. El poeta sempre havia volgut anar a París i escapar de la repressió que es vivia a Espanya. Tanmateix va arribar a la ciutat amb aproximadament 60 anys, ja que durant el règim franquista se li va negar durant molt de temps l'expedició del passaport. És un dels meus poemes preferits, i tot seguit transcric un fragment i vos adjunte un audio amb la veu del poeta recitant-lo:

El pasaporte era en mi mano

una orden de libertad

que llegó veinte años tarde.

Entonces, en su día, en mi día,

hubiera yo besado las piedras de París,

cantado bajo un cielo irrepetible,

quemado el aire con mi vida...

... Quemado el aire. Ya no es hora. Gracias

de todos modos. Has llegado tarde.

Sé bienvenido con mi fotografía,

datos y cifras personales,

mi profesión, mi edad, mis tantas cosas olvidadas o desterradas.

Ahora ya da lo mismo Londres, París, Madrid.

Igual música llevan el Támesis, el Sena, el Manzanares.

Esta serenidad (o indiferencia: como queráis llamarlo)

dan los días. Incluso puedo mezclar en un poema,

sin temor al ridículo,

estos nombres de ríos navegables y abiertos —Sena, Támesis—,

con los de cauces casi secos —Manzanares:

San Sebastián de flechas gongorinas, lopescas, quevedescas.

Porque no es hora ya de engrandecer,

de idealizar, de mentir bellamente,

sino que es hora de reconocer

y de aceptar, sin canto y sin pasión,

como si ante un notario hiciese testamento

momentos antes de mi muerte.