Vivim, no cal dir-ho, en una societat on la mentida i la deformació de la
realitat tenen una presència primordial i diària. Prou sovint, sentim la feixuga sensació que els nostres representants ens enganyen quan ens demanen el vot a canvi d'unes promeses que després incompleixen. Però aquest
sentiment de fracàs no ens dura gaire, i ben aviat renunciem a criticar el poder i deixem que pense per nosaltres. És un cercle infernal, però malgrat el seu fatalisme
ens sentim feliços de poder-lo compartir amb el proïsme.
I tot just això és el que hauria de preocupar-nos: ens complau massa
viure en la inòpia. No exigim la veritat a qui els pertoca dir-nos-la, sinó que
ens acontentem amb què ens “facen creure” que estem ben informats, i que podem
sentir-nos segurs i lliures de tot perill. El sentiment que ens domina és la
por front a la incertesa del futur, i som capaços de renunciar a la nostra
capacitat de pensar si ens asseguren que no perdrem el poc o molt que hem aconseguit amb el nostre esforç. És la versió
moderna del mite fàustic: vendre la nostra capacitat crítica al poder a canvi d'un poc de tranquil·litat.
En canvi, encara hi ha alguns països europeus on el sistema educatiu fomenta la
facultat de pensar, la necessitat del coneixement, la llibertat del dubte i del
debat. És fonamental que aquests valors s’estenguen i cresquen en llur
potencialitat, puix que són condició essencial per a la llibertat i la dignitat
humanes. Per aconseguir-ho, cal procurar que l’educació ens traga de la
incultura i la ignorància en temes humanístics, que la societat valore al màxim
aquests coneixements. Sols així anirem enllà de la cega autocomplaença i
alçarem el vel que no ens deixa veure la realitat profunda. Necessitem un
sistema educatiu que fomente el pensament crític, però, sobretot, tenim fretura
d’una societat que no titlle de funesta la dèria de pensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada