 |
| “Interior amb una xica al piano”, de V. Hammershøi |
Els objectes de la casa romanen indiferents
a la teua interpretació d'una àrdua sonata,
que ressona pel saló com balada trista.
Toques amb energia, sense imprecisions,
a l'encalç d'un misteri que se t'escapa sempre,
quan ja ets a punt d'arribar al final.
Mires la partitura sense llegir-la,
perquè fa temps que aprengueres de memòria
cada nota d'una composició que vol retratar-te.
És la teua vida comprimida en l'emoció
d'uns acords ferits per una malaltia estranya,
que mai no encertes a desxifrar.
Si un dia l'amor no t'haguera passat de llarg,
i la teua desolació no fóra el fruit
d'un somni inabastable sinó del comú desengany,
sabries que hi ha un camí d'anada i tornada,
i com una revelació aquesta música
et faria sentir el dolor exacte que ignores
i abrivadament reclames com si fóra teu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada