ESPERANT

Abans d’anar-te’n,

ja t’esperava,

perquè t’endevinava lluny

quan mirava els teus ulls.

I un dia fugires de mi,

sense que t’importara

el meu dolor,

però jo seguia esperant-te.

Mai vaig renunciar a tu,

ni tan sols quan vaig saber

que renegaves de mi

amb la teua absència obstinada.

I encara t’espere,

després de la teua tornada,

per totes les paraules que et diria

i ja no tindrien sentit.

Has esdevingut

un presència estranya,

perduda entre els matolls

del meu jardí secret.

El temps mai perdona

l’escomesa d’un present

desproveït del passat,

tot i que no l’hàgem viscut.

I jo no puc trobar-te,

si tu no véns a mi,

amb el silenci encantat

que vaig teixir recordant-te.